Córrer és de campions: la reconstrucció del camí del Barça cap al títol de Lliga

La generació que ha tornat a conquerir una Lliga ha fet servir tot l’esforç per tancar una època negra en el club blaugrana i no només per l’absència d’èxits esportius. Potser han faltat més gols. Però el que no ha faltat ha sigut implicació, concentració i ambició en el nou campió. Al contrari. El subministrament d’actitud ha sigut tan elevat que a l’equip li han sobrat quatre jornades.

El Barça de Xavi ha col·locat el punt final a una era llastimosa, esquitxat el club pel declivi econòmic i moral de Josep Maria Bartomeu i les controvèrsies generades per la junta de Joan Laporta. Tornen, amb el vell cervell del Pep-Luis Enrique Team, els somriures a les cares de milions de culers i les rues dels campions.

Els estudis que manegen detallen que el Barça és l’equip que més quilòmetres ha corregut dels 20 competidors; el que menys és el Reial Madrid, i potser això explica la diferència de punts. El Barça és el segon en curses de mitja distància efectuades pels seus jugadors a alta i molt alta intensitat i en esprints.

La dada adquireix rellevància quan es tracta d’un equip amb una mitjana de possessió de pilota del 65%. És a dir, que aquests esforços físics s’han concentrat en molt poc espai de temps de joc (35%) i s’han produït en accions defensives per recuperar la pilota, sigui en una pressió alta, sigui en el replegament per evitar gols. Aquí neix la primera explicació a l’increïble i històric rècord de Ter Stegen, que ha rebaixat a nivells mai vistos el nombre de gols encaixats.

El gran salt de qualitat del Barça de Xavi, d’una temporada a l’altra, s’ha basat en el rendiment defensiu. La reducció dràstica dels gols encaixats s’ha traduït en la recol·lecció de dos títols. Era una pretensió deduïble vist el perfil de la meitat dels fitxatges de l’estiu passat. Van arribar quatre defenses: Koundé, Christensen, Bellerín i Marcos Alonso.

Xavi també sabia que faltaven gols, molts gols, i per això es va prioritzar el fitxatge d’un home gol. Els diners van arribar per atraure Robert Lewandowski. Raphinha ha aportat el que s’esperava. Dembélé s’ha quedat a mitges, víctima d’una altra lesió, i Ansu Fati i Ferran Torres s’han assecat.

Entre tots han posat l’espatlla, convençuts, o cansats, d’escoltar un lema. Un imperatiu. «Això és el Barça i aquí cal guanyar títols». Xavi els ha inculcat la necessitat que tenia el club de tornar obtenir triomfs després que Laporta activés la segona edició del cercle virtuós: invertir-ho tot en l’equip perquè l’equip aixequés el club.

Mitja plantilla ha canviat Xavi des que va rribar. Quinze jugadors que el van saludar el 9 de novembre del 2021 no han sobreviscut a la renovació del vestidor. Els pitjors moments de l’entrenador s’han viscut de portes endins. Sobretot, en la gestió personal. De portes enfora, de cara a la gespa, el principal problema ha residit en la precarietat d’efectius en dues fases molt concretes. La primera, particularment.

Va arribar a l’octubre, quan van coincidir les lesions de Sergi Roberto, Koundé, Araujo i Memphis en l’eliminatòria amb l’Inter: el doble duel per passar amb el Bayern a vuitens en la Champions. Empat i derrota, amb l’adorn d’una derrota davant el Madrid en la Lliga i una altra amb el Bayern de definitiva.

«Això és el Barça i aquí cal guanyar títols», va insistir Xavi, sense perdre la temperància davant els jugadors. La preocupació es va encloure al despatx dels tècnics. «És molt dur quan et diuen que no serveixes o no tens personalitat. De vegades no compensa ser entrenador del Barça», confessava el tècnic de les males estones viscudes. Que no sempre tenen a veure amb els resultats.

La reacció en la Lliga va ser fulminant i gràcies a quatre victòries i el sorpasso de les dues últimes jornades abans del Mundial, amb l’assalt al liderat, va rearmar fins a l’últim habitant de Sant Joan Despí.

El Barça es va mantenir un mes i mig líder mentre es jugava a Qatar i cinc mesos més ha continuat líder, enfortit amb el formidable triomf de Pamplona (1-2), amb quatre lesionats més un Memphis que no volia reaparèixer per evitar riscos que li impedissin anar al Mundial, i amb Lewandowski expulsat a la mitja hora (i Piqué, suplent, en el descans) i 1-0 al marcador.

Aquest va ser el primer reforç anímic per aspirar al títol. El segon va arribar a l’Aràbia Saudita, amb el repàs futbolístic de l’únic rival directe, ja que l’Atlètic estava desnonat a 16 punts de distància, en el duel per decidir la Supercopa d’Espanya.

«¿Ho veieu? No som tan lluny», cridava Xavi mirant de convèncer els seus nois, encara incrèduls pel permanent sabó que refresca el Madrid. El 3-1 es va obtenir amb l’onze de gala i una exhibició de futbol. «Ha començat una nova era», anunciava entusiasmat Ronald Araujo.

El tercer esclat, definitiu per dissuasori, va ser el triomf en el següent cara a cara amb el Madrid que va disparar la diferència en la taula fins als 12 punts. El vestidor va començar a acariciar la Lliga. Sense Pedri, que havia firmat quatre triomfs per 1-0 (davant el Celta, el Getafe, el Girona i el Vila-real), ni Dembélé, el davanter que més condiciona el rival. Les sensibles baixes van debilitar el grup (se n’havien anat Piqué, Bellerín i Memphis a l’hivern, sense substituts de reemplaçament) per a l’altre front obert, l’Europa League, però no van erosionar l’ànim. Sortir d’Europa va preservar les opcions per a la Lliga, pensaven els tècnics al veure que l’equip s’aguantava amb agulles.

La «plantillassa» de setembre, segons l’exagerada definició de Xavi, no era tal. Només la tensió i l’exigència han mantingut altes les revolucions d’un equip que amenaçava d’encallar-se, sempre amb el ganxo des de principis de temporada. Organització i disciplina va voler imposar Xavi des del 2021 i va mantenir ferms els límits per guanyar-se el respecte del grup, erigit en el pare de la família, l’esperit que ha pretès injectar per cuidar la convivència.

D’amics ja en tenia en el que denomina casa seva. L’avantatge que suposava saber «de quin peu calcen» li ha comportat més disgustos que alegries. El canvi de rol de Xavi, de company a entrenador, convidava a augurar que la relació perdria fraternització si els veterans veien perdre el seu estatus. Així ha sigut. No han tingut privilegis, potser els han perdut.

Ter Stegen és l’únic que li ha donat satisfaccions amb el seu irrepetible rendiment. Una figura clau en la victòria. Dani Alves va aparèixer d’improvís per ajudar en el segon semestre d’aquella campanya i la seva reaparició en la pàgina de successos de l’actual per la seva presumpta violació a una noia en una discoteca el va deixar en xoc. Tan en xoc es va quedar que va rectificar la seva primera valoració davant la premsa, exposat com ha estat Xavi, també, a exercir de portaveu del Barça. Per parlar de successos, de sancions, de l’Espai Barça, o del que fos.

La complicitat conservada amb Sergio Busquets es va trencar amb Piqué i s’ha fet miques amb Jordi Alba, per més que Xavi repeteixi en públic que el lateral és un exemple. Piqué no va acceptar veure’s relegat malgrat que va saber abans de l’estiu que seria suplent.

El president de la Kings League el va desafiar que recuperaria la titularitat o, altrament, se n’aniria. En efecte, va ser titular en sis partits quan van coincidir les lesions de Koundé, Araujo i Christensen. Piqué va marxar al novembre. Expulsat a Pamplona per recriminar a Gil Manzano el seu pèssim arbitratge, es va retirar. No va jugar el seu últim partit. Ja s’havia acomiadat dies abans, en el Barça-Almeria al Camp Nou.

Amb Alba la relació ha sigut més dura. El futbolista va començar malhumorat a l’intuir el seu fosc avenir. Balde ha sigut l’exponent que el lloc es guanya en els entrenaments. Va començar la pretemporada d’una manera fantàstica, segons els tècnics, que, tot i així, no descartaven una cessió perquè adquirís minuts i rodatge, i els va convèncer per tenir aquests minuts i aquest rodatge sense marxar del Barça.

Alba es va enfadar al saber que havia sigut ofert a un altre club l’últim dia de mercat. Tan crispat va estar que es va encarar un parell de vegades amb Joan Laporta quan va coincidir amb ell al Camp Nou, també arran de les insinuacions sobre els altíssims contractes dels veterans i la seva renúncia a rebaixar-se les nòmines.

Notícies relacionades

Barça-Inter: dos mètodes oposats per anar a Múnic

El Barça de Flick treu bona nota

Xavi va elogiar Alba després que marqués el gol de la victòria davant l’Osasuna. «Vull destacar la implicació, les ganes i el compromís amb què ha entrat», va dir l’entrenador, seguint la línia dels seus predecessors (Guardiola, Luis Enrique, de vegades Cruyff) d’enaltir sempre en públic els seus tot i que el missatge intern sigui totalment diferent.

Rematada la conquesta de la Lliga, el club ha d’emprendre una nova remodelació de la plantilla. Xavi és més del Barça que segurament dels seus amics, i haurà de prendre decisions dràstiques per a la pròxima campanya. Assaborirà el dolç triomf de la seva novena Lliga, la primera d’entrenador, i continuarà restablint l’exitós model de joc del Barça, que mai va necessitar córrer.