El Camp Nou dicta sentència: vol nens

Gairebé 40.000 persones van comprendre ahir a la nit les profundes limitacions d’un equip i, per descomptat, d’un club que ha perdut el glamur com es demostra que les estrelles prefereixen abandonar-lo.

Va ocórrer amb Neymar (2017), després amb Suárez (2020) i, finalment, amb Messi (2021), cansat de veure que no tenia futur a Europa amb aquest Barça. I Griezmann (també el 2021) va preferir sortir l’últim dia a retrobar-se amb el cholisme. 

El Bayern va demostrar el que ja se sabia. I no d’ara sinó des de fa anys. És un equip petit, fa sis anys que no guanya una Champions, tímid i apocat, que va deixar desemparats Memphis i Luuk de Jong, una parella inusual. Aquest és l’atac del Barça. O sigui, l’atac que va tenir el PSV Eindhoven de Phillip Cocu fa set anys.

Un altre retrat de la pobresa blaugrana, que va marxar al descans sense xutar ni una sola vegada a porteria. No s’havia arribat a l’hora de partit i perdia ja 0-2, deixant una simfonia de xiulets al Camp Nou perquè el públic, intel·ligent com va ser en la gestió del partit, va començar a actuar.

Va entendre que l’equip, que viu una situació de precarietat, el va recolzar des de l’inici, convençut que no en tenia més. Però aquests aplaudiments, fins i tot ovacions inicials, es van anar transformant en xiulets. Tots molt selectius. Especialment cruels amb Sergi Roberto quan va abandonar el camp, ja amb el marcador delatant la gravetat de la crisi que s’arrossega des de fa anys. Més d’un lustre.

Hi ha moments que marquen la carrera, fins i tot d’un capità, un noi de la casa que mai va imaginar sentir-se en el centre de l’escenari per la seva polèmica rebaixa del sou. Tot i que també va contribuir que Sergi Roberto no va estar gens lúcid en el partit, no va ser l’únic, ni de bon tros, però el públic ho va detectar i el va qualificar com a culpable. ¿Culpable de què? De res i de tot. Però l’estadi, transformat en un tribunal popular, va prendre decisions que resultaran transcendents. 

Crits de «¡Gavi, Gavi!»

Notícies relacionades

La UEFA declara nul el procediment contra el Barça, el Madrid i la Juventus per la Superlliga

La colla d’Ansu; la llavor de Koeman

Crits de «¡Gavi, Gavi!»Va respectar, per exemple, Jordi Alba, que va acabar lesionat, esllomat, demanant el canvi, obrint la porta a un altre nen sortit de La Masia. Alejandro Balde. Tot just 17 anys. Com Gavi. Un altre adolescent de 17 anys, aclamat pel públic cada vegada que tocava la pilota. Igual com va succeir amb l’austríac Yusif Demir. Tan sols 18 anys sense oblidar Pedri (un altre amb 18).

Cada gest, tot i que fos irrellevant en el partit, era sotmès al judici popular del barcelonisme, transformat el Camp Nou en una gran agora, al punt que va acabar cridant el nom de «¡¡¡Gavi, Gavi!!». I tot per lluitar una pilota que li va costar la targeta groga. Però el públic vol que es rebel·lin els jugadors. I si són els nens se senten orgullosos. Posats a perdre, com cau el Barça a casa seva (0-3 de la Juventus; 1-4 del París SG, 0-3 del Bayern), que ho facin aquests joves. «Bartomeu, a la presó», va cridar l’estadi.