Somriure infantil contra la fetor electoral

La pèrdua de la innocència futbolística és dels moments més durs per a qualsevol aficionat. Alguns ho descobreixen ben aviat, tot i que molts continuen negant-se a assumir la realitat, com nens granadets que volen continuar creient en el Pare Noel i els Reis d’Orient, intentant fent-se el desentès als rumors creixents dels seus companys de classe. Fins que un dia obren els ulls de sobte, com li passa a ‘El miracle de Castel di Sangro’ a Joe McGinniss, un periodista que descobreix massa tard la cara més vil de l’esport. Dies com ahir serveixen per a aquest tipus de caigudes del cavall.

Les campanyes electorals del Barça tenen la capacitat de fer aflorar per l’embornal la fetor de podridura que hi ha en aquest món, mostrant la seva brutícia real. El dia en què es prorrogava per cinquena vegada el secret de sumari del Barçagate, Emili Rousaud, el directiu que va dir que algú havia ficat la mà a la caixa en aquest assumpte, denunciava guerra bruta contra ell per justificar que entre les seves paperetes hi hagués una d’Agustí Benedito, mentre que altres precandidatures continuaven parlant d’un tràfic de firmes. Un clàssic en els comicis barcelonistes, un joc de què tots han sentit parlar però al qual ningú reconeix haver jugat mai.

L’elogi de Luis Enrique

Molts socis culers esperaven poder veure Messi per tornar a congraciar-se amb el Barça, per recordar que això del futbol, a més de negoci, és un esport. Però la baixa de Messi, renascut com Di Caprio després que alguns el donessin per mort de nou, va ser un cop. En absència de l’estrella blaugrana, Pedri els va permetre tornar a veure per uns minuts el futbol amb la mirada d’un nen. «Pedri és un jugador que ens agrada a la majoria, és evident», deia al descans Luis Enrique. Pocs dubten que s’emportarà a l’Eurocopa el jove prodigi canari que a Còrdova, malgrat no poder formar aquesta societat diabòlica amb Messi, va donar un altre recital: desbordament, qualitat tècnica, visió de joc, treball i una personalitat impròpia en un jugador de 18 anys acabats de complir.

La tornada al 4-3-3 permet veure el millor de Pedri i De Jong, un altre jugador amb cara de nen al qual el canvi d’any i de sistema han transformat. Ha recuperat l’alegria en el joc, recordant l’exuberant jugador de l’Ajax que tan poc s’ha pogut veure en el Camp Nou. Després d’obrir el marcador amb un gran cop de cap va intentar corregir el penal provocat amb una cavalcada que a punt va estar de culminar amb un gol de bandera.

Qüestió de fe

Notícies relacionades

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

Que el futbol és qüestió de fe ho demostra Dembélé. Molts culers han tirat i recollit la tovallola amb ell mil vegades i, tot i que temin que tard o d’hora tornin a desil·lusionar-se, continuen volent creure en ell, tot i que continguin la respiració cada vegada que el veuen de nou estirat al terreny de joc. Va explotar la seva condició d’ambidextre fingint amb l’esquerra per marcar amb la dreta, tornant el somriure a De Jong, que havia enviat el seu al pal. Griezmann, un altre dels que vol que continuïn tenint fe en ell, va tenir el penal de la sentència, però el va llançar per sobre del travesser.

El somriure de Pedri, de De Jong, de Riqui Puig (i el del lesionat i enyorat Ansu Fati) il·luminen els temps tenebrosos i conviden a continuar creient que això continua sent el mateix joc que es descobreix al pati de l’escola. Riqui, a qui amb l’any nou Ronal Koeman ha decidit donar minuts, va correspondre a la confiança marcant el penal decisiu.