Xavier Vilajoana: en el nom del pare

Què pensaria si el següent paquetet fossin dues lluents targetes arbitrals, groga i vermella, amb la llegenda: «Perquè mes les traguis al mínim indici de joc brut que descobreixis; no tot val». I a sota d’aquest sobre, te’n trobessis un altre amb una til·la Hornimans i un paperet que et suggereixi: «Quan t’estressis, para, respira i pren-te una til·la».

Què pensaria d’algú que, abans de posar-se en marxa cap a la cursa electoral, visita la seva mare, Maria Antonia Eduardo, psicòloga, de 76 anys, li ensenya el seu vídeo promocional i espera la seva resposta. «El teu pare (Lluís, 18 anys directiu amb Josep Lluis Núñez) estaria molt orgullós i content».

Què pensaria d’algú que, junt amb la seva dona Paula, li posa de nom al seu fill gran, de 9 anys, Theo, «amb h perquè, quan jugui en la Premier League, als anglesos els sigui més senzill pronunciar el seu nom: Tio». ‘Tio’ juga ara en e el Racing de Sarria. És clar que la segona es diu Chleo («estimo el francès») i el tercer Luca («la Paula té arrels italoargentines»).

Primer jugador president

Què pensaria d’algú, l’únic jugador que aspira a ser president del Barça abans que a Gerard Piqué se li ocorregués la idea, que, acabat l’entrenament, sent juvenil o del Barça C, creuava la Diagonal, cada tarda, cada nit, per anar a la Universitat Politècnica i acabar les seves cinc llicenciatures: Enginyeria Industrial, Ciències Empresarials, Administració i Direcció d’Empresa, Humanitats i ara Enginyeria Informàtica. ¡Ah! i dos màsters de l’IESE i un tercer d’Energies Renovables per la Universitat de Barcelona.

Què pensaria d’un individu que, per mantenir-se actiu, toca el piano després d’haver estudiat solfeig durant 16 anys i no voler que se li rovellin els dits. I que, ¡alerta!, del maig al juny, intenta que no se li rovelli la ment i es posa a prova (a casa, en secret) fent dos exàmens de selectivitat, un de Ciències i un altre de Lletres.

Què pensaria d’algú que per compaginar la seva responsabilitat com a director general del Grup Euroconstruc i la campanya electoral, arriba al seu despatx professional, cada dia, a les sis del matí i se’n va a les nou, quan arriben els seus, als quals entrega els deures del dia abans de reunir-se, a la seu electoral, amb el seu amic Miquel Sambola, cap de campanya, i les meravelloses Olga Puy i Elsa H. Ollé, les seves responsables de comunicació, amb qui comparteix tots els secrets. I més.

La seva estimada samarreta

Què pensaria d’algú que encara guarda la primera samarreta que va vestir amb un equip del Barça i, de ben segur, pensa posar-se-la sota la samarreta el dia que sigui elegit president per més estreta que li quedi (¡que l’hi queda i molt, sí!), perquè està convençut que serà aquesta peça la que el portarà fins al despatx oval del Camp Nou.

Què pensaria d’un company de seient del cotxe, gairebé copilot, que quan es deté en un semàfor fa jocs matemàtics mentals (gairebé malabars) amb les quatre xifres de la matrícula del cotxe de davant, sumant, restant, multiplicant i dividint o esbrinant si la suma del segon i tercer és l’arrel quadrada de la suma del primer i el quart.

Notícies relacionades

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

Què pensaria d’algú, anomenat Xavier Vilajoana Eduardo, que no creu que «tot valgui per ser president del Barça», però que pensa que, per la seva experiència (20 anys vinculat al club), amor a aquests colors (jugador de tota la vida), proposta (vol que el 50% de la plantilla culer surti de la Masia) i coneixements, és el moment de fer el salt, acabar amb els ismes i situar els més ben preparats, que no necessàriament han de ser rics (Vilajoana no necessita avalar), sinó els millors professionals en cada àrea.

Ni tan sols han de saber tocar el piano, ni tenir cinc carreres ni tres màsters com ell. Que va, que va, han de saber del seu àmbit i estimar el Barça. Sembla fàcil, però no ho és.