Darrere el mirall, la intrahistòria del documental d'Andrés Iniesta

Tots parlaven directament amb l’Andrés, tot i que sigués a milers i milers de quilòmetres. Parlaven amb ell a través d’un mirall. No era gaire gran. Però aquest mirall que tenien davant seu, a què miraven constantment, servia com a fil de connexió.

Era com si les càmeres, a les mans d’Alejandro García  i Albert Eritja, sàviament dirigides per Oriol Bosch, el primer director del documental, no existissin. Només aquest mirall mimat i protegit, que va volar per tot el món, convertit en el gran tresor de quatre mesos de treball final esbojarrats i, alhora, ordenats per sorprendre el codirector de l’obra, el mateix Andrés Iniesta.

Una obra construïda amb la paciència iniestana. O sigui, anys i anys de fer anar la idea. No és cap exageració. Des del 2012, quan va decidir iniciar el llibre ‘La jugada de mi vida’, escrit amb Ramon Besa, que va acabar sortint el setembre del 2016.

Aquest vell projecte es va activar, ara sí, quan se’n va anar al Japó, el segon viatge vital que va emprendre l’excapità blaugrana. El primer va ser de Fuentealbilla a La Masia (1996); el segon, del Camp Nou a Kobe (2018).

Un any i mig de feina

Un any, per tant, per anar perfilant el documental, inspirat per l’Andrés i impulsat després per Joel Borràs, el fundador de Sports&Life, l’empresa que el representa, i avalat el projecte per Rakuten. Un any en el paper i quatre mesos més per descobrir la faceta de l’Andrés productor, facilitant una mica més la feina a les terriblement eficients Miriam Botí i Marta Vilarrasa.

Quan alguna cosa s’encallava per qüestions lògiques d’agenda –tot el rodatge es va fer en plena competició, quan el futbol vivia en la normalitat, aliè al perill que li queia al damunt–, ell agafava el mòbil i enviava missatges a antics companys.

Llavors, portes impossibles s’obrien a l’instant com si fos «Harry Potter amb una vareta», així el defineix Luis Enrique al documental. Murs inabastables es transformaven en plàcids camins. I inacabables i molestos filtres es desencallaven a l’instant.

De vegades, aquesta ajuda no era necessària. Només dir el seu nom i clubs sencers, com l’Espanyol, el Madrid, el Manchester City, el Chelsea, el Juventus, el París SG, l’Hèrcules, el Burgos, l’Albacete i el Vissel Kobe per exemple, entregaven generosos tot el que tenien. Al Barça no feia falta res de tot això.

Era casa seva i estava oberta de bat a bat per desfilar tots de manera còmplice davant el mirall. Des de Valverde, encara era entrenador, fins a Messi. Des de Piqué fins a Suárez, a qui va acollir al seu costat al vestidor quan va arribar tractat com un delinqüent després de la mossegada a Chiellini en el Mundial de Brasil-2014.

A prop de l’«abisme»

A la selecció, més del mateix. De Ramos a Torres, del capità i símbol madridista al Niño que és llegenda de l’Atlètic, passant per Vicente del Bosque, l’entrenador que el va esperar quan va viure l’any més fosc i tenebrós de la seva carrera esportiva. L’any en què va marcar el gol de Stamford Bridge i es va precipitar a l’«abisme», com confessa la Mari, la seva mare. I assenteix angoixat el José Antonio, el seu pare.

I certifica amb precisió Inma Puig, la seva psicòloga, que apareix per primera vegada en públic per explicar com era el pacient Andrés. La Mari tampoc havia sortit abans. Discreta i tímida com és sempre, va voler eludir la visita davant el mirall.

Es va necessitar un viatge amb tren de Barcelona a València més un taxi València-Fuentealbilla, amb un taxista del poble, per trencar aquesta desconfiança amb la càmera. Però ella va acabar asseguda a la mateixa cadira descobrint-li al seu fill coses que ni ell sabia. Ni, per descomptat, havia escoltat mai de la seva pròpia mare. No sempre es diu tot. I si és dolent, encara menys. ¡Per què fer patir els fills!

«Jo no sé què fer. És la primera vegada que em passa. Tu ets la que en sap. El que ens interessa és l’Andrés persona, no el jugador» (Guardiola a Inma Puig, psicòloga)

Ja van patir tots en silenci aquells moments. A casa, molt més. Al camp, encara ni ho sabien. «No ens vam adonar de la magnitud de la situació que va viure l’Andrés», va confessar Piqué, retraient-se encara que «l’hauríem pogut ajudar més».

Però ningú va entrar en aquest turment. «Jo no sé què fer. És la primera vegada que em passa», li va dir Pep Guardiola a Inma Puig. «Tu ets la que en sap. El que ens interessa és l’Andrés persona, no el jugador», li va explicar el llavors tècnic del Barça a la psicòloga, que no va emprendre sola aquesta complexa tasca de reconstrucció.

Mesos negres

«Jo no ho dic perquè vulgui ser cap exemple de res. No, no. Ho dic perquè m’ha passat a mi i li passa molta gent», diu l’Andrés, sense saber que l’Anna, la seva dona, explica davant el mirall aquells mesos negres en què ella el sostenia a ell com després ell la va sostenir a ella quan van perdre el fill que estaven esperant.

«Estem fets l’un per l’altra perquè ens entenem molt bé, només mirant-nos ja sabem el que pensem» (Anna Ortiz, dona de l’Andrés)

«Estem fets l’un per l’altra perquè ens entenem molt bé, només mirant-nos ja sabem el que pensem», explica després de protagonitzar un festeig a dues velocitats. «Per a mi, va ser un enamorament sobtat a l’instant, a ella li va costar una mica més», recorda l’Andrés mirant al mirall.

Però l’Anna, amb tota la família (la Maribel, la seva germana, el Juanmi, el seu cunyat) van exercir de valuosos i silenciosos pilars per sostenir una persona el drama més gran de la qual era que no es trobava a si mateixa. «Sí, m’han sorprès moltes coses que han dit. No les havia sentit abans», admet l’Andrés, sorprès encara de saber coses noves sobre la seva vida. O com ho han viscut els que són al seu voltant. No tot és a Google. Sempre hi ha una cosa nova que, al final, sí que acaba a Google.

Dos ‘iniestas’

Hi havia llavors dos ‘iniestas’: el que veia la gent, un jugador famós, que ho tenia tot, obligat a projectar fora la imatge de triomfador indestructible. I després hi havia l’autèntic, el real. L’Iniesta interior, el que es tancava a casa, dormia amb la seva mare o estava estirat al sofà, com va revelar el Sesi, un dels seus amics, sense ganes de fer res.

Fins i tot creia que se li havia oblidat jugar a futbol. Buffon, un altre dels mites del futbol, va obrir la llar de la Vecchia Signora per seure davant el mirall i explicar-li coses a l’Andrés. Units tots dos, tot i que de forma invisible. El Gianluigi va superar una depressió i després va guanyar el Mundial 2006; l’Andrés va superar una depressió i va guanyar el Mundial 2010.

Més de 50 personatges

Al Juventus, com al Chelsea («la meva mà es va quedar a 18 mil·límetres de la pilota», va confessar Petr Cech, el porter txec, en la primera vegada que parlava de l’Iniestazo, més d’una dècada després), es va arribar sense necessitat que el productor Andrés activés el seu màgic Whatsapp.

I Stamford Bridge, un dels seus quatre temples favorits, es va posar a la seva disposició. No hi era, però semblava que aquest xut es reproduïa enmig del silenci imponent que provoca qualsevol estadi buit. Aquell xut va provocar tal impacte que la natalitat a Catalunya va augmentar després del maig del 2009. Els altres tres són la pista de Fuentealbilla, el Camp Nou i el Soccer City de Johannesburg.

En un temps rècord, més de 50 persones van seure darrere aquest mirall sabent que, en realitat, estaven mirant als ulls d’una persona que estava observant-los des de Kobe.  La distància no era cap problema. Ni la diferència horària amb el Japó. 

El guió porta la firma de Pep Bras, Laia Miranda i Raül Llimós i l’impecable so (descobrim que hi ha molestes cadires que fan soroll) pertany a Gerard Tàrrega. Però tot, al final, estava en mans de l’Oriol i l’Andrés, a qui només va faltar colar-se a la sala de postproducció per ajudar les delicades mans dels muntadors Jordi Arañó i Óscar Hernando, que es van deixar les pestanyes després de retallar hores i hores de gravacions en només 86 minuts.

No va entrar físicament en aquesta diminuta sala d’El Barrio, però hi era present, a través de missatges constants amb l’Oriol, mentre Itziar Larisgoitia, coordinadora de la postproducció, teixia aquest treball amb David López i Iñaki Sanz. I el ‘look’ era obra del director i de Jordi Bransuela, el colorista, amb Alex Vilches, assumint la ‘postpro’ d’àudio. Tots jugant per completar una pel·lícula que parla de la vida més que del futbol.

Notícies relacionades

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

Tot i que qui produïa i coordinava era l’Andrés des de Kobe, contactant amb els seus amics perquè fossin sempre puntuals, com tant li agrada a ell. I dijous, a través de la plataforma de Rakuten TV, es veurà la primera obra conjunta rubricada per l’Andrés i l’Oriol: Andrés Iniesta, l’heroi inesperat, realitzada per Producciones del Barrio de Jordi Évole i Ramon Lara.

O com la vida s’explica dialogant amb un mirall. Només hi ha dues persones que apareixen fugaçment al documental, però sense seure. «Per l’Andrés, el que faci falta», va dir el pare del Dani. «¿El veuràs aviat? Si el veus, fes-li una abraçada molt forta, l’estimem molt», va apuntar ella. Era la mare de Dani Jarque. A l’instant, ell ho va saber. I va plorar.