El 'Mercato' està trasbalsat

Aquest estiu la globalització del món del futbol ens està oferint el ‘Mercato’ més desconcertant que es recorda. El Mundial l’ha retardat, va lent, trasbalsat en preus, i amb l’excepció de la Premier (que ja ha fet la majoria dels seus fitxatges) els altres equips europeus encara tenen verdíssimes les seves plantilles de cara a la temporada imminent.

En aquest moment assistim a un dels nous rituals del ‘Mercato’ modern, la International Champions Cup, un gran aparador de suplents, promeses i jugadors en venda, a l’espera que vagin incorporant-se les figures que encara es desemmandreixen després dels èxits i fracassos a Rússia.

S’han acabat els vells partits de pretemporada contra rivals molt menors a qui se’ls solien endossar de vuit a 12 gols per anar deixant anar les cames dels rematadors. I així mateix va decaure el prestigi dels grans tornejos estiuencs amistosos, com el mític Carranza, en què participaven amb els grans alguns equips nacionals modestos i de la classe mitjana.

El negoci és el negoci

Ara tot és internacional, en gran, en camps remots de l’estranger, esprement el nom dels clubs a través de jugadors secundaris en venda i amb partits força insípids. Però el negoci és el negoci.  

Ha passat molt de temps des que el dret de retenció i la falta de reconeixement dels drets dels jugadors feia que als fitxatges pràcticament només comptaven la voluntat dels presidents i les seves carteres. Ara el ‘Mercato’ es mou amb altres paràmetres. 

Per part dels jugadors, la voluntat dels que volen anar-se’n d’on són o els que desitgen marxar al club que prefereixen; a partir d'aquí, xifres per les quals es venen, maniobres de rebel·lia i temptativa de vagues dissimulades de baix rendiment per al cas que no se’ls atengui.

Per part dels equips, la llista d’homes que cobegen, els que es volen treure de sobre, els que intenten retenir com sigui... I novíssimes realitats com la petició d’arribada de determinats companys de nivell que sol·liciten els cracs com a condició per no anar-se’n cap a una altra banda.

La culpa la té la Premier League

Els preus estan trasbalsats. Alfredo Relaño en responsabilitza des de Madrid el Barça pel que va pagar amb els diners de la fugida de Neymar per aconseguir Dembelé i Coutinho. És miopia.

L’actual encariment total va néixer a la Gran Bretanya per la riquesa dels clubs a causa dels seus grans ingressos televisius i per l’entrada en escena, primer allà, de multimilionaris russos, qatarians i nord-americans com fans-presidents o negociants buscant invertir per guanyar diners. Després el van imitar en altres llocs, amb l’exemple paradigmàtic del PSG. Però el Reial Madrid, més que el Barça, és qui sempre havia licitat sense rivals per construir els seus equips, i ara és el màxim afectat que entitats més riques li impedeixin emportar-se els capricis que excitaven Floren com a possibles substituts de Cristiano Ronaldo.

Dins d’aquestes coordenades generals ara hi ha l’anomalia del Barça, que gasta i gasta potser perquè qualsevol dia d’aquests potser anunciarà que posposa la seva costosa operació de refer el Camp Nou per intentar aprofitar el temps que queda de Messi amb nous grans èxits que només poden arribar si aconsegueix envoltar-lo de més plantilla i més qualitat de la de les últimes temporades.

Notícies relacionades

La Pilota d'Or es concedirà el 22 de setembre

Un Barça de Champions però amb rotacions

Però les seves contractacions generen recel. Un bon analista, el professor Campa, assenyalava recent la perplexitat que causa l’heterogeneïtat dels homes que intenta contractar al buscar un gran centrecampista que completi la capacitat de generar joc ofensiu i  enrobustir la combinatòria defensiva. Tenen poc a veure entre si, remarca, el que fan Pjanic, De Jong, Rabiot, Pogba i Arturo Vidal, els noms que s’intenta portar.

Té raó. El ‘Mercato’ actual és molt complex, però alguns el compliquen encara més.