Última copa amb Iniesta

Serà la seva última Copa. I de nou a Madrid. Encara no ha dit que se irá, però el temps se le echa a sobre per comunicarlo perquè la frontera del 30 d’abril (data límit) avança veloçment. Andrés Iniesta viurà demà al Wanda Metropolitano, la nova casa de l’Atlètic de Madrid, la seva última final de Copa amb la samarreta del Barça. Després d’anar preparant el barcelonisme i el futbol espanyol amb estudiats missatges deixant indubtables pistes del seu adeu, el capità busca un altre títol més per engreixar un palmarès inigualable en una verdadera història de somni. En realitat, ni els millors somnis surten així. Després, un cop finalitzat el Mundial de Rússia, l’espera una nova aventura al futbol xinès: Tinajin Quanjian i Chongqing Dangdai Lifan són les dues opcions.     

Va arribar amb 12 anys a La Masia, es va posar a plorar llavors quan els seus pares tornaven a Fuentealbilla, i 22 anys més tard prepara les maletes camí de l’exòtic futbol xinès després d’haver firmat una carrera sorprenent. Sorprenent pel futbol (va semblar que flotava amb la pilota convertida en l’artista del millor Barça mai vist) i sorprenent també pels títols: 33, 30 com blaugrana, tres amb Espanya, a més de dos gols que el porten a l’eternitat: Stamford Bridge (2009) i Johannesburg (2010).

«SÉ EL QUE FARÉ» 

Iniesta encara segueix sense dir res, però, transparent com ha sigut sempre pels seus gestos, se li entén tot. «Jo ja sé el que faré», va dir després de guanyar el Leganés, sense oblidar encara el dolor que li va suposar la tragèdia del Barça de Valverde a Roma, on se li van humitejar els ulls per una derrota que li privava d’acomiadar-se per la porta gran d’Europa, cosa que no vol que torni a repetir-se a la Copa, una competició menor per als que no la juguen. Amb la Lliga gairebé a la mà, i després de continuar durant 16 temporades al primer equip (Van Gaal el va fer debutar el 2002), Iniesta busca un doblet més per certificar el final d’un període, almenys seu, tan gloriós com irrepetible.

FINAL D’UNA ÈPOCA 

Xavi se’n va anar fa tres anys a Qatar, on va preparar la seva jubilació esportiva (encara segueix jugant) i planifica el seu futur immediat (ara mateix és a Madrid reclòs a la ciutat esportiva de Las Rozas com a alumne del curs d’entrenadors que organitza la federació espanyola de futbol). Se n’acabarà marxant també Iniesta. Només quedarà Busquets a la cruïlla del centre del camp com a únic vestigi d’un trio de jugadors que va canviar la manera d’entendre aquest joc amb un impacte revolucionari, que va transcendir més enllà de les parets del Camp Nou.

El Barça, ara ja sense marge d’error, es veurà obligat a reinventar-se per no tornar a fallar a Europa, per més que encara tingui Messi. Però res serà igual després de perdre els dos fars que han marcat el seu estil aquest segle. Va resultar inútil i estèril la recerca d’un altre Xavi. No existeix a La Masia ni existirà. Per tant, doncs, el club no ha de perdre temps a perseguir desesperadament el successor d’Iniesta. Tampoc existeix. Queda disfrutar les últimes gotes d’un jugador únic, disposat a emprendre la seva última aventura des de dalt de tot del seu cim: titular indiscutible del Barça que aspira al doblet i titular indiscutible de l’Espanya de Lopetegui candidata a tot en el pròxim Mundial de Rússia.

Notícies relacionades

Iniesta: "Jo ja sé què faré"

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

SORTIR DE CASA 

Mentre arriba el dia que no s’havia imaginat mai que arribaria («el Barça és casa meva») i envoltat de l’afecte que sempre ha tingut (el Camp Nou no deixa de cridar-lo perquè es quedi ajornant la seva sortida a la Xina un any més), el capità va aparèixer ahir feliç en el penúltim entrenament abans de la seva última final de Copa. Assaboreix cada segon com si fos l’últim a la ciutat esportiva. Potser ho seran, per més que ell, prudent i caut, segueixi sense dir res. Prefereix parlar encara amb la pilota. I està en joc una Copa. L’última amb Andrés. Després dirà...