Iniesta: "Jo ja sé què faré"

Cada partit és un compte enrere. I no tan sols perquè el Barça es proclami campió de Lliga. Cada partit és un inevitable viatge a la nostàlgia per més que ell, aparentment aliè a l’emoció que l’embarga per dins, jugui com si fos un més. Doncs, no ho és. Ni tan sols per a ell mateix, per més que intenti camuflar-ho.

Cada partit d’Andrés Iniesta és un lent i punyent viatge cap a l’adeu del jugador que millor simbolitza ara mateix l’estil d’un club que es va fer diferent de la resta pel seu innegociable amor a la pilota. «Jo ja sé què faré en el futur», va dir ahir el capità blaugrana com si anés servint en petites dosis la notícia del seu adeu després de 22 anys a Barcelona.

Petites per fer-lo encara més digerible després que Xavi, l’altre guardià de l’essència, abandonés el temple ara fa tres anys. Iniesta primer va anunciar que hauria de revelar la seva decisió abans del 30 d’abril, com posant data al barcelonisme perquè se n’anés preparant. 

Després, ja en la concentració de la selecció espanyola, va revelar que Rússia serà el seu quart i últim Mundial. Després va plorar, poc per fora, molt per dins, quan el Roma certificava la seva trista sortida de la Champions des de la banquetta. Ahir, en canvi, va introduir una nova dosi. Sap què farà, però encara no toca dir-ho. En realitat, ho sap des de fa alguns mesos, però curós com és amb el club que el va acollir el 1996 quan tenia 12 anys vol escollir el moment adequat per anunciar el seu adeu.

"Sé què faré. A partir d'aquí, l'afecte de la gent no em farà canviar d'opinió. Aquesta és casa meva" (Iniesta)

«Sé què faré. A partir d’aquí, l’afecte i el respecte de la gent l’he tingut abans, el tinc ara i el tindré sempre», va admetre Iniesta, enfortit en una idea que ha madurat des de fa temps. A punt de complir 34 anys (els farà l’ 11 de maig vinent) i després d’estar 16 temporades en el primer equip del Barça, el capità entén que toca anar-se’n. Se’n volia anar amb un triplet, però ja no és possible. L’espera una Lliga (seria la novena) i potser dissabte que ve al Metropolitano podrà aixecar una Copa del Rei (seria la sisena) si el Bar-ça guanya el Sevilla a la final.

Postura ferma

Sap que el poble culer l’estima. I el poble culer sap que Iniesta l’estima. «Aquesta és casa meva», va tornar a dir ahir. Però això no modifica gens els seus plans. «No és una cosa que em faci canviar d’opinió», va precisar després com si estigués alliberat. I ho està perquè la decisió d’anar-se’n a la Xina està presa, per més que consideri que encara no l’ha de comunicar. El temps se li tira a sobre perquè la frontera del 30 d’abril és a tocar. I ell, mentrestant, disfruta de cada segon que passa sobre el prat del Camp Nou com si fos l’últim.

"És un privilegi tenir en el meu equip Andrés. No sé si està jugant els seus últims partits amb el Barça o no" (Valverde)

Notícies relacionades

Un Barça de Champions però amb rotacions

Barça-Inter: dos mètodes oposats per anar a Múnic

Valverde, que serà el primer a saber-ho oficialment (si és que no ho sap ja), té la mateixa sensació que el seu capità. «És un privilegi tenir en el meu equip Andrés. No sé si està jugant els seus últims partits o no. Però jo em sento un privilegiat per disfrutar del joc d’Andrés», va recordar el tècnic, que va traslladar, com és lògic, la paraula final a l’artista manxec. «Ell ha de decidir si segueix o no», va afegir Valverde.

Ja està decidit, comunicat encara no, per més que el Camp Nou, afectat per l’enyorança entengui que Iniesta encara no se n’ha anat, però que ja ha marxat. Ahir, per exemple, va tornar a disfrutar d’ell, capaç gairebé de marcar un gol de xilena, però l’hi va frustrar Neto amb una intervenció extraordinària. Passada delicada de Leo i rematada potent d’Andrés. El món al revés. O aquella societat que va guiar el Barça al paradís vivint els seus dies finals, amb el capità sumant 71 passades bones de 78 (91%) en una de les seves últimes tardes a casa.