Radiografia del fracàs del Barça

La primera derrota de la Champions va resultar suficient. La primera va significar el comiat de la competició, de com va ser de voluminosa. El Barça va caure de nou amb estrèpit, més encara pels precedents (no corregits) d’anteriors temporades i per produir-se davant un rival inferior. No hi haurà repercussions malgrat que les proporcions del despropòsit de Roma concerneixen a tots els estaments futbolístics del club: des de la llotja fins a la gespa, passant per les sales de reunions dels executius, el despatx de l’entrenador i el vestidor on es vesteixen els futbolistes. Però la temporada segueix viva amb la possibilitat del doblet.

EL DECLIVI

Un equip encallat en el passat

La Champions del 2015 va brindar la victòria electoral a Josep Maria Bartomeu, que va resumir la seva candidatura amb la foto del triplet i del trident. No queda res. El triomf va ser un illot, potser una nostàlgica anècdota. Des d’aleshores, l’equip ha caigut als quarts cada any: dignament davant l’Atlètic, estrepitosament a Torí (3-0) i Roma (3-0). Abans (2012-2013), el Bayern havia arrasat el grup de Tito Vilanova i l’Atlètic va sacsejar en la tornada el Barça de Tata Martino (2013-14). Només amb Guardiola (dos títols i dues semifinals del 2009 al 2012), el Barça va estar a l’altura.

La foto de l’onze titular remet a l’alineació de Berlín. Només Semedo i Umtiti han arribat després.  Valverde no confiava en ningú més dels que va alinear, cosa que dona a entendre que no confia en la banqueta, ni la considera de garanties. Tampoc ho creia Luis Enrique, cosa que trasllada part del problema cap amunt, a l’ampli i sofisticat cos tècnic.

L’ACTITUD

Un onze acomodat sense competència

Però el problema, d’origen, se situa a la gespa. Va jugar l’alineació de gala, la llista de jugadors que recitaria qualsevol aficionat, sigui del Barça o no, amb l’única excepció de Semedo o un altre. Els titulars es creuen titulars i els suplents se senten suplents perquè és el rol que acaben assumint, i d’aquesta manera tots s’acomoden. Els primers no se senten amenaçats. No hi ha una competència que elevi el nivell. Ni Valverde l’ha forçat. Els seus suplents són els mateixos que els de Luis Enrique. Dembélé, el relleu de Neymar, va estar a la banqueta en tots dos partits. 

El recanvi de Luis Suárez seria Paco Alcácer. Si l’Atlètic s’hagués enfrontat al Roma i a Simeone li disgustés l’actuació de Diego Costa, el podria substituir per Torres, Gameiro, Vitolo o Correa. ¿Mina força el progrés de Piqué? ¿Digne, ara lesionat, esperona Alba? ¿Denis és una amenaça per a Iniesta? Ni tan sols  Valverde ha corregit la baixada evident d’Umtiti retirant-lo en favor de Vermaelen. Alcácer va entrar en el minut 84, juntament amb Dembéle, i la tragèdia consumant-se.

EL PLANTEJAMENT

«Els italians fan coses», diria Rajoy

La passivitat d’Umtiti i Alba en el primer gol va ser inadmissible, quan l’entrenador havia demanat que no es permetés un gol d’inici del Roma. El penal de Piqué a Dzeko va ser una broma macabra. No el va tocar en tot el partit. Només va cometre aquella falta. Aquella. Umtiti ni una. Dzeko, evidentment, va jugar còmodament contra els dos centrals. Després tots van mirar a Semedo, que va defensar amb candidesa el primer pal en el córner del 3-0 davant un Manolas que li treia 11 centímetres de diferència.

Piqué comet el penal sobre Dzeko que va suposar el 2-0. / FILIPPO MONTEFORTE (AFP)

Valverde no va fer res davant l’evidència que el seu missatge no va calar. Es va quedar paralitzat. Tenia Paulinho, Denis i Gomes escalfant-se. Va cridar el primer i el va rellevar per Dembélé. Va reclamar al francès perquè entrés, però va rectificar. Va elegir Gomes.

Eusebio di Francesco sí que li va donar voltes a l’equip i al dibuix. Va col·locar els laterals (Florenzi i Kolarov) molt amunt i els cinc centrecampistes van dominar els quatre del Barça, mentre Schick, Dzeko i Nainggolan mantenien endarrerida la defensa del Barça, impedint-li  sortir. «Els italians fan coses», hauria dit Mariano Rajoy parafrasejant una de les seves cites («Els catalans fan coses») més cèlebres.

LA DEPENDÈNCIA

Messi ho condiciona tot: o ell o ningú 

Di Francesco va preparar el miracle. Valverde només el va prevenir, adoptant mesures reactives. Va optar (com en l’anada) per Sergi Roberto per contenir les pujades de Kolarov en lloc de triar Dembélé per impedir-les. El 4-4-2 de manual que usa no ha corregit la tendència de fa uns quants anys: la dependència, el poder, l’autoritat, l’ascendent de Messi. Cap jugador contempla cap acció d’atac que no sigui passar-l’hi a ell, cosa que acaba condicionant i limitant el joc, reduint-lo.

Notícies relacionades

Miracle, no; desastre, sí

El Barça vol evitar el miracle del Roma

Les eliminacions del Barça coincideixen amb eliminatòries en què no ha marcat ell. I si no marca ell, no marca ningú. Dos gols en els cinc partits com a visitant ha anotat el Barça a la Champions. L’autogol de Coates (Sporting) i el de Messi al Chelsea. El millor futbolista de la història ha aconseguit un títol europeu en els últims set anys.  

EL PROBLEMA

S’ha de fitxar i gastar una altra milionada

El pitjor problema del Barça, més enllà del silenci general del club esquivant responsabilitats, és que està obligat un altre cop a invertir en capital humà per elevar el nivell futbolístic. Cinc-cents milions després (des del 2014) no té una plantilla millor. Al planter, un desastre, no es perfilen alternatives per cobrir encara que siguin buits. Els fitxatges de Griezmann i Arthur no semblen prou per augurar que no es repetirà semblant fracàs. El Barça que es va coronar Roma el 2009 pujava cap a la glòria, el del 2018 segueix costa avall.