Un Barça menor (0-0)

Davant d’un rival dolent, un partit dolent. El Barça es va encomanar de la mediocritat de l’Olympiacos i va culminar un partit gris, un altre, en el qual va deixar una mica d’imatge i dos punts. Una pèrdua més simbòlica que efectiva. La classificació per a vuitens és al mateix punt que era abans de jugar a l’estadi Georgios Karaiskakis. Manté la condició de virtual per al Barça, que té sis punts per sobre del tercer, l’Sporting, l’únic que el pot descavalcar. L’empat d’Atenes es va repetir a Lisboa (1-1).

L’accelerada final del Barça va accentuar l’amargura per una oportunitat perduda per tancar l’assumpte de la classificació. Amb una vaselina al travesser de Suárez i l’onada d’atacs desesperats va semblar com si a l’onze de Valverde li haguessin faltat minuts. Però els havia desaprofitat abans, en una hora i un quart de joc en què va divagar molt, massa, prou per marxar amb un punt de frustració. L’Olympiacos, en canvi, va celebrar l’empat com si fos un triomf, així d’aclaparat es va veure després de veure’s tota l’estona clarament inferior. 

MASSA AVISAT / El Barça va ser molt prudent, com si hagués estat sobrealimentat pels avisos de Valverde sobre l’embruix de la seva antiga casa, un estadi commovedor i cridaner. I, potser, el jugador número 12 és el més valuós de la plantilla grega, justeta de talla futbolística per competir a la Champions. Amb tota la seva fe va poder contenir un Barça menor i una mica especulatiu, malgrat que tota la despesa, totes les iniciatives i totes les aportacions principals en la competició més prestigiosa del planeta van ser seves. I, tot i així, va semblar poc. Darrere de Messi hi va haver molt poca cosa, poquíssima.

Hi ha un grup pragmàtic, continuador de l’evolució de Luis Enrique que mira el marcador, convençut que el zero de la seva pròpia porteria li donarà el triomf perquè a l’altra punta del camp el geni de la llàntia el traurà de la foscor. De vegades, Messi no pot il·luminar tant. Ni tantes vegades. Les millors ocasions van ser seves, i la de Suárez se la va treure del barret de copa.

UNA DESGRÀCIA PER CANVIAR / Llavors, tard, massa tard, es veia una mica aproximat al Barça tradicional. Hi va haver una desgràcia imprevista per fer-ho possible. La desgraciada lesió de Sergi Roberto va provocar una millora immediata al Barça a la segona meitat, després de jugar amb un 4-4-2 ja descarat el primer temps.

Valverde va escollir Deulofeu, convençut de la inofensivitat de l’Olympiacos, i l’equip es va estirar. Anava encongit i es va expandir, adoptant el perfil dels tres davanters en què se sent més de gust. L’ímpetu de Deulofeu va exercir un efecte rejovenidor, sense més conseqüències que les d’animar el joc: el Barça va rematar menys perquè ja no totes les pilotes passaven per Messi. Hi va haver més jugadors en qui repartir-les i això va resultar perjudicial.

NOMÉS UN TOCADOR / En absència d’Iniesta va ser Denis el tocador imprescindible que necessita un equip com el Barça que vol posseir la pilota. Com a mínim una petita representació –la que va faltar a San Mamés, on el Barça no va estar encertat– en aquesta època de canvis filosòfics. Denis hi va posar petites pinzellades i l’atreviment que, ara com ara, només aporta Messi, a més de l’enyorat capità blaugrana.

Notícies relacionades

Xavi: "Si hagués guanyat el Barça seria just"

Parlem de collonades, per exemple, les fotos amb Márquez i Xavi

El Barça es va apoderar del partit amb molt poc esforç. L’Olympiacos li va regalar la iniciativa, com al Camp Nou, i si va arribar a trepitjar l’àrea de Ter Stegen va ser per l’ànim de la grada, cantant i sorollosa, es diria que per entretenir-se davant l’època de penúria que pateix el seu equip, especialment evident quan surt per Europa i competeix amb un gegant.

L’empenta dels aficionats va catapultar algun contraatac, generalment sorgit d’alguna concessió barcelonista, que a estones s’adormia amb una possessió sense solta ni volta. El volcà s’activava amb un trist córner, una miserable falta, però s’apagava en segons. Només va caure cendra a les àrees. Fum.