Fluix homenatge a Cruyff

El clàssic va acabar sent un fluix homenatge a Cruyff un cop va haver finalitzat l’impecable pack afectiu dels prolegòmens. Després va començar el partit, pintava bé, Keylor era el millor del Madrid i el 14 d’ells el portava Casemiro, un tronc ordenat; va passar una estona, va apuntar Messi, va marcar Piqué, ens semblava que tot aniria de perles amb un Periscope seu que seria per a la història i, finalment, va semblar com si l’enorme congestió emocional de la vetllada hagués pesat en les cames dels blaugranes, en lloc de propulsar-les directament cap a la Lliga, sense més dilació.

Ara ens adonarem de com arriba a costar guanyar sempre. L’embruix d’una nit especial va quedar entelat per qui no falla mai: l’equip. L’abúlia, la baixada física i la falta de dents necessitaran un microscopi molt analític de Luis Enrique. Que aquest dimarts ve l’Atlètic, campió mundial del corconisme. És curiós aquest Barça que, havent convertit les accions sublims en quotidianes, no sàpiga marcar els penals, no sàpiga jugar contra 10 i no sàpiga aprofitar les empentes del reglament en moments oportuns: certament, Sergio Ramos no hauria d’haver arribat mai al minut 84, però el gol de Bale era gol aquí i a Pequín.

Notícies relacionades

Un Barça de Champions però amb rotacions

Barça-Inter: dos mètodes oposats per anar a Múnic

Al culer que fa anys no sopava en nits com aquesta, i que ja havia oblidat el regust del disgust constant, l’enrabiada com a manera de viure, li deu haver fet molt més mal més perdre en una ocasió com aquesta. Era una nit en què tots perseguien que les coses sortissin impecables, una última ofrena per a Johan Cruyff, fins i tot –gent verdaderament atrevida– que es complís el somni inversemblant que Mascherano, el 14, el samsó de San Lorenzo, marqués el primer gol de la seva vida com a barcelonista. Però que ningú es posi nerviós. Fem tots com Busquets, que al Titanic no perdria els papers ni quan s’hagués ofegat l’últim violinista.

Sortiu i disfruteu; Cruyff ho veia tot molt fàcil, és un tret propi dels genis, encara que a vegades la realitat aixeca un filat de ganivetes entre tu i la teva fantasia, i et fa passar una mala tarda. ¿Qui es podia pensar que aquell Madrid tan ordinari de la primera hora de partit acabaria guanyant? ¿Qui hauria dit que Messi arribaria al cinquè clàssic consecutiu sense marcar? La nit, per desgràcia, ens va demostrar que som mortals.