Un fantasma ronda el clàssic

Aquests dies se m'apareix un fantasma que prové de la temporada 1994-95. Aquesta mateixa nit s'ha plantat als meus somnis (un malson, és clar) amb l'uniforme que portava llavors. Va vestit de blanc, i s'aixeca la samarreta davant dels meus ulls atordits mentre la mostra amb orgull davant la seva afició. Acaba de marcar un gol a una defensa que és de plastilina (és el quart d'una sèrie de cinc) i corre com un posseït (per això és un fantasma) per celebrar-ho. Li pregunto: «¿I tu, com et dius?». I ell em respon: «Luis, em dic, Luis. Luis Enrique».

De sobte, em desperto sobresaltat, suat, exhaust. Aquesta mateixa imatge deu recórrer el riu del subconscient de molts merengues. És una barcassa que porta com a passatgers els que van ser i no són, els que van fer un petó a un escut i després es van deixar caure en mans d'altres amants, els que primer van jurar i després van renegar. Màrius Serra, en la transmissió de Puyal, ha estrenat aquest any una secció molt divertida. Es tracta de confeccionar equips imaginaris amb arguments tan marxistes com 'jugadors amb nom que comenci per K' o 'jugadors amb GPS', és a dir, amb cognom de ciutat. O que continguin un 'Sant' (SANTillana) o un animal o un projectil (KuBALA). Proposo al meu amic Màrius que en el seu tedepònim d'aquesta tarda proposi 'jugadors que van agafar l'AVE o el pont aeri', si és que una cosa així encara existeix.

És el primer cop que Luis Enrique -que, fins i tot vestit de guateque, sembla com si estigués fent flexions per iniciar una marató des sables- trepitjarà la gespa del Bernabéu comandant les divisions enemigues. No crec que el toqui aquell famós cap de porc que li van dedicar a Figo al Camp Nou, però segur que un altre fantasma -l'esperit de Juanito- sobrevolarà el seu cap en la tarda de tardor de Madrid.

Notícies relacionades

El Barça posa màxima pressió a Ter Stegen per forçar la seva sortida

La Pilota d'Or es concedirà el 22 de setembre

¿Es donarà una reconstrucció històrica d'aquell desgraciat incident de la temporada 94-95? En el minut 58, ¿pensarà Luis Enrique en la seva exhibició madridista de llavors? Han passat 20 anys -que és molt-i la vida ha donat moltes voltes. Entre altres coses, Luis Enrique va abjurar de la fe blanca i es va convertir a la religió verdadera. Però noto en l'ambient una mena de temor gairebé ancestral que el Barça pateixi una ofensa similar. ¿Per què? Aquest Barça agitat i inestable, que a vegades convenç i a vegades confon, s'assembla a les construccions fetes de canyes i fustes que un tal Garrell edificava en un bosc d'Argelaguer. No es perdin el documental de Jordi Morató que està triomfant en festivals d'arreu del món. Es diu Sobre la marxa i ens mostra un món al·lucinant, en plena Garrotxa, ple de gratacels d'escuradents que oscil·len sense plans i sense pla.

El tal Garrell, un personatge singular, esquiu i solitari, construeix, doncs això, sobre la marxa, perquè toca construir. Sense descans i sense idees preconcebudes. Aquest Barça s'hi assembla. Admirem la tenacitat però temem encara que un vendaval se'ns emporti l'estructura. Així estem. Una ensopegada discreta al Bernabéu seria una petita taca en l'historial tot just estrenat de Lucho. Sense més. A aquestes altures, una hecatombe com la del 94-95 seria fatal. L'estructura, debilitada, s'inclinaria cap al desassossec. Digueu-me pessimista, però el pitjor és que aquest fantasma està rondant per aquí. Fora que algú (un 9 verdader, singular, esquiu i solitari que es digui una cosa així com Suárez) li clavi una queixalada amb tots els seus incisius i tots els seus molars i premolars.