El crim perfecte de Pep Guardiola

MentreMourinho primer tensa, després excita i finalment trastoca els seus propis jugadors amb la grolleria que li és consubstancial,Guardiolaes dedica a asserenar i millorar els seus. Aquesta és la diferència. Però no siguem ingenus: hi ha un altre factor.Guardiolatambé ha après a fer aflorar les pors secretes del madridisme.

Anem al primer punt. La lliçó principal d'aquesta setmana de glòria és que els adversaris del Madrid ni tan sols necessiten atacar-lo. Ni el Màlaga, ni el Vila-real, i per descomptat tampoc el Barça, han hagut de pressionar-lo. N'hi ha hagut prou que creessin les condicions objectives perquè s'inflés el seu propi gen autodestructiu. Li passava anys enrere al Barça amb el pessimisme històric, però ara, en forma de supèrbia descomunal, és un gran monopoli madrileny.

El Madrid ara porta el Mal a dins. Únicament se l'ha d'estimular perquè el tregui. És un club ideològicament malalt des que es va vendre l'ànima i es va posar en mans d'un president i un entrenador amorals i antiesportius, però a sobre és un club col·lectivament menyspreat per moltíssima gent de tota l'esfera internacional des que la majoria dels seus seguidors van acceptar com a consol el «tot s'hi val».

Tenim una obligació: reconèixer l'encert que va tenirGuardiola quan va regalar al madridisme, perquè jugués, una pistola carregada amb bales. Això va ser exactament el que va fer quan va dir que el Barça no aconseguiria guanyar la Lliga. Els va trepitjar l'eufòria. Una de les coses més dolces del futbol, més enllà de la victòria, és guanyar quan l'adversari pensa que s'imposarà ell.Guardiola va desactivar aquell plaer i el madridisme no va saber què dir perquè en el fons estava d'acord amb el que deia el tècnic blaugrana.Podia queixar-se que ho digués però no contradir-lo. I ni tan sols el podia qualificar de presumptuós.

Ara, amb sis punts menys d'avantatge, comencem a saber que elPep va cometre el crim perfecte. Li va devaluar al madridisme la seva possible victòria i, en paral·lel, va provocar una reacció d'estimulant ràbia positiva entre els jugadors del

Barça.

Però és molt interessant analitzar tot el que va portar a la vora de l'estadi Santiago Bernabéu perquè fonamentalment va fer aflorar la por que el president, el tècnic, els jugadors i els periodistes blancs amagaven al cor.

Era la por natural, pura i simple, perquè sabien i saben que malgrat el que expressi la taula de classificació ells són futbolísticament inferiors.

I llavors va arribarSanti Cazorla. I llavors va arribarMarcos Senna.I els madridistes van saltar pels aires. Creien que penjaven d'un fil i va resultar que no era un fil sinó una metxa d'explosiu. Ara, després de la deflagració, en ple soroll, ni tan sols són convincents quan diuen que l'àrbitre de Vila-real els va perjudicar perquè això no és cert.

Notícies relacionades

La Pilota d'Or es concedirà el 22 de setembre

Un Barça de Champions però amb rotacions

De l'únic que poden queixar-se és que l'àrbitre no els va consentir la seva reacció animal. ¡Quina sensació d'impunitat, llaurada al llarg de moltíssims anys, hi ha darrere dels insults públics i de les desconsideracions que van exhibir els madridistes aquella nit!

Però des d'aquell moment el món sencer sap com és realment l'actual Madrid.