Guardiola encara es fia menys del Madrid

José Mourinho no necessita coartades per fer el que li ve de gust, però la imatge del Bernabéu al final del primer clàssic devia engreixar-li l'ego, que ja és difícil. Sembla mentida, però la majoria del poblemerengueestà de part seva, obligat a agafar-s'hi com l'última esperança abans de morir una altra vegada en l'intent d'acabar amb aquest Barça inacabable.

El missatge deMouha calat, encara que en el camí ha perdut la complicitat d'uns quants missatgers, farts de tant menyspreu. Però fora d'aquesta sala de premsa que ha deixat de riure-li les gràcies, s'imposa una obligada resignació. És això o res. Així que, fins i tot amb la Lliga més perduda, el madridisme va alçar els braços dissabte després de l'empat en el que no deixava de ser una derrota, justament el que feia el barcelonisme en altres temps.

SENSE TRUCS / El Barça d'avui és d'una altra pasta. Res a veure amb el que va ser durant anys i res a veure amb el que és el que passa per ser el seu pitjor enemic, un club i un equip cada dia més irreconeixibles i més allunyats de les seves senyes d'identitat. El Madrid viu tan al dia que ha acabat venent la seva ànima al diable, i depèn del que disposi Mourinho. Al Camp Nou s'hi viu la millor època de la història, sota l'elegant ideari de Pep Guardiola. El Barça no entén el joc d'una altra manera que no sigui jugar amb el cor a la mà, anar de cara abans, durant i després d'enfrontar-se a qui sigui. Sense trucs, sense estratagemes, sense posar traves a la pilota alterant la gespa com un equip d'estar per casa, amb l'obsessió de ser fidel a un estil des del principi fins al final.

Ho va ser al Bernabéu, i ho serà dimecres a Mestalla, on anirà amb la mateixa fórmula, convençut que no té per què canviar. Mai ho fa, exceptuant alguns detalls. El fons i la forma són innegociables. La qüestió ara és la manera de gestionar la final després de l'experiència de dissabte. I en la preparació, l'1-1, amb l'afegit d'haver-se forjat després de l'expulsió d'Albiol, s'ha convertit en el millor aliat de Guardiola. És l'escenari ideal perquè el tècnic blaugrana reactivi el discurs que més repeteix i que, en una situació més favorable, amb el 0-1 per exemple, hauria tingut menys impacte.

DUES PERSPECTIVES / La fotografia que il·lustra aquesta pàgina, aquesta mirada de Guardiola mentre Mourinho l'espera per estrènyer-li la mà, esperant-lo des de dalt, se suposa que per casualitat, o potser no, és una metàfora de la situació abans del segon duel. El Madrid se sent capaç de tot, per més que dissabte es passés l'estona perseguint la pilota, empetitit abans de començar per la pissarra deMoui durant el partit pel joc blaugrana. Al portuguès li és igual el control. I no diguem l'estètica. Mira el Barça de dalt a baix sense rubor, aliè a la jerarquia que dicta la pilota i la classificació.

Notícies relacionades

La federació tutela la gespa de Mestalla

La força del capità

La perspectiva de Guardiola és just la contrària. Podria mirar el Madrid des d'un pedestal, reforçat per gairebé tres anys d'hegemonia, però no ho farà. No ho fa amb cap rival, però amb el gran rival, menys que ningú. El tècnic blaugrana no es fia del Madrid. Avui, menys fins i tot que abans de dissabte. I aquest és el missatge que ahir ja va començar a traslladar als seus i que no deixarà de repetir fins dimecres. Gens de confiança. Mourinho no és de fiar i menys quan el pressionen les urgències com ara.

Però per sobre d'aquest discurs, d'aquesta desconfiança, d'aquest respecte, d'aquesta sensació que no hi ha res guanyat, se n'imposarà un altre de molt més poderós que marca les diferències abismals que separen els uns i els altres. El de ser valents. El d'anar a guanyar. El de ser el Barça.