Aquella feliç Badalona...

El 1895, Auguste i Louis Lumière van projectar a ParísL'esmorzar del bebè. No hi havia guió. Era el fill d'un dels inventors del cinematògraf en ple àpat. Un any més tard, Thomas Alba Edison exhibiaEl bany del bebè. L'argument es resumeix en el títol, però el padrastre de la bombeta li va donar un vernís antropològic a l'escena. Els protagonistes, mare i bebè, eren negres. Aquella pel·lícula era, en certa manera, precursora de les gravacions que a partir del 1912 va realitzar Thomas Reis al Matto Grosso. Tribus mai vistes eren gravades per primera vegada en les seves tasques quotidianes. Amb aquest hipnòtic parpelleig d'imatges en blanc i negre a la ment es va posar a treballar fa dos anys Maximiliano Viale, argentí establert a Badalona.«¿El cine familiar es pot utilitzar com a eina per a la investigació antropològica?». Sense saber per endavant la resposta, Viale es va llançar a la recerca de material cinematogràfic casolà gravat a Badalona durant els anys 60 i 70, abans doncs de l'arribada del vídeo domèstic. Així ha nascutEl presente perpetuo, una pel·lícula de 27 minuts i 32 segons entra­nyable, torbadora, suggerent, reveladora...

Les famílies Argelich, Grífol, Massip, Segarra Gutiérrez, Sarriera, Segundo, Solà Niubó i Vidal Manté van ser les que, mà a mà amb el Museu de Badalona, van aportar més material al projecte. Al laboratori de Viale van portar més de 100 hores de velles pel·lícules gravades en 16 mil·límetres, en vuit mil·límetres i en el que va acabar sent el format amb què creixerien alguns dels grans cineastes de Hollywood, el Súper 8.

Allò, d'entrada, semblava un espiell a través del qual seria possible observar, gairebé com un indiscretvoyeur, la Badalona de fa mig segle. Abans, no obstant, s'havia de resoldre el problema tècnic de digitalitzar tots aquells metres de rodatge en cel·luloide. Llavors va ser quan va passar un fet inesperat, gairebé sobrenatural.«El cineasta domèstic només pretén capturar amb la seva càmera un instant, un record per conservar la resta de la seva vida». Viale, sense esperar-ho, va patir un sobtat atac d'empatia. Compartia de cop i volta una intimitat aliena que li recordava la pròpia. El visionat d'El presente perpetuo, de fet, té aquesta contraindicació. Obre la porta de la nostàlgia. Les imatges de la projecció, d'una manera una mica màgica, arriben abans a la memòria que a l'activitat cerebral del conscient. És un perfecte efecte dedéjà vu.

Una de les primeres pel·lícules familiars rodades a Espanya va serPrimera comunión de la niña Ester del Fresno.Està datada l'any 1914. A Viale el va sorprendre que la major part del material recollit de la Badalona dels anys 60 i 70 tenia, com a patró comú, aquest mateix esperit del 1914, el retrat dels moments feliços.«El cineasta domèstic manipula el material, elimina els trossos que no considera dignes de ser contemplats per la resta de la família», apunta camí de les seves conclusions.«En totes aquestes pel·lícules analitzades no he trobat ni una situació violenta, desagradable o agressiva, en definitiva, totes acostumen a estar plenes de felicitat, malgrat que van ser rodades en una època de dictadura i censura».

Elpresente perpetuoés, per tant, un estrany i inclassificable treball cinematogràfic a cavall entre la ciència i la poesia, on la immortalització en cel·luloide de la infància pot ser que sigui l'eix central, però no l'únic. Una altra immortalització, la dels més grans de la família, també ocupa una part important de la projecció, i en aquest moment, amb la sala a les fosques, s'intueix que aquest era el propòsit de qui fa 40 o 50 anys subjectava la càmera, amb elsactorsaliens a aquesta intenció.

Notícies relacionades

Mor una persona sense sostre a Badalona, la cinquena aquest any a la ciutat

Els desallotjats del B9 de Badalona després de passar la primera nit sota sostre: «Estava a punt de morir de fred, ja no aguantava més»

Projecció en família

Viale va fer una projecció literalment gairebé en família al Museu de Badalona. Dels Argelich als Vidal, allà hi eren tots els pares copartícips del frustrat treball antropològic. Tots tenen ara una còpia de la pel·lícula. El Museu de Badalona, també. AEl presente perpetuol'espera ara una ruta per festivals documentals i d'altres gèneres germans a la recerca d'espectadors a qui commoure. Cada vegada que es projecti s'obrirà una mena de finestra en el temps que donarà accés a una Badalona feliç que, en honor a la veritat, no va existir mai.