RAS I CURT
Pelicot mereix el seu espai per Sant Jordi
Cada Sant Jordi, Barcelona escenifica el seu pacte més bonic amb els llibres: treure’ls al carrer, convertir-los en conversa pública i recordar que llegir també és una manera de pertànyer a la ciutat. La imatge és poderosa i ja forma part de l’ADN barceloní. Però reduir-la a una postal amable i previsible implicaria domesticar-la. No tots els llibres estan pensats per agradar ni per adornar la festa. Alguns existeixen per al contrari: incomodar, interrompre, desordenar la mirada i deixar el lector sense coartada. En una època addicta als missatges ràpids i a les certeses instantànies, aquestes obres importen més que mai i ajuden a donar sentit a la cultura.
Regalar –o regalar-se– títols com Un himne a la vida, de Gisèle Pelicot, és triar un d’aquests llibres que remouen i, precisament per això, es tornen necessaris. El llibre recull la cruesa del viscut, la seva violació per part del seu marit i de, almenys, 50 homes més. Però l’aborda des de la sobrietat i la contenció, defuig el cop baix i evita l’obscenitat emocional que avui es confon amb autenticitat. No hi ha exhibicionisme del dolor ni frases dissenyades per circular sense context. Hi ha, en canvi, un relat ferm que avança cap a la reconstrucció en vida de la mateixa Pelicot, sense demanar permís ni oferir morals. I, tot i així, deixa frases que es fixen en la memòria, com "la vergonya canvia de banda".
Notícies relacionadesEn un ecosistema saturat de relats del jo, on el dolor es produeix, s’empaqueta i es consumeix amb la mateixa immediatesa amb què s’oblida, l’obra de Pelicot introdueix alguna cosa cada vegada més anòmala: distància, control i sentit.
Triar un llibre a Sant Jordi mai és un gest innocent. És decidir quines històries mereixen ocupar espai, com la de Pelicot, i quines queden relegades al soroll de fons. Potser per això convertir la jornada en una successió d’eleccions previsibles –amb títols que no exigeixen massa o que confirmen el que ja pensem– és una manera subtil de buidar-la.
