Edatisme
Fer anys no és un problema
La periodista Helena García Melero y el abogado Javier Melero en la presentación del libro de este último /
He creuat la frontera dels 50 i al meu voltant ha passat una cosa curiosa. Gairebé totes les meves amigues es tunegen. Les que no es posen bòtox recorren a l’àcid hialurònic o es punxen per aprimar-se. I les miro i les veig rares. La de l’àcid hialurònic no té arrugues. Tampoc té la cara normal. Està inflada com una pilota de futbol. La de l’Ozempic està tan prima que fa esgarrifa i té més arrugues que abans. I la que es va inflar els llavis fa anys... val més que ni en parlem. Jo, en canvi, practico la dieta dels pobres, que consisteix a engreixar un parell de quilos a l’any perquè la pell es vagi estirant. No m’he posat una crema en ma vida i no estic tan malament. També hi ajuda no tenir fills ni marit. Menys estrès, menys desgast.
L’altre dia sentia Isabel Coixet que deia que les dones que no han sigut guapes ho tenen més fàcil a l’envellir. Perquè no s’han d’acomiadar de res. No hi estic d’acord. Jo estava molt bona als 20. Era un pibón. I, en canvi, no visc mirant enrere. Deu ser perquè soc ansiosa. I els ansiosos no pensem en el passat. Pensem en el futur. No tinc nostàlgia del que vaig ser; tinc ganes de seguir sent. I això pesa més que qualsevol arruga. Sí, tinc més panxa, més flacciditat, més anys. I la menopausa, que no ajuda. Però tinc una cosa que no tenia als 20. Una seguretat brutal i una llibertat de vertigen. M’atreveixo a tot i gairebé res em fa por. Per això no entenc aquesta obsessió per esborrar-se l’edat de la cara.
No em molesta fer-me gran però em molestaria que deixessin de valorar-me per ser-ho. Això és un problema. I té nom: edatisme. Veig paios horrorosos presentant programes de televisió amb una edat considerable. En canvi, de dones no n’hi ha gaires. A TV3 hi tenim Helena Garcia Melero, una excepció evident. Una professional sòlida, amb ofici, presència i una trajectòria que se sosté per si sola. I, a més, guapa i prima. Però si no fos tan guapa ni tan prima, ¿estaria a la tele? ¿Amb els anys que té i poc afavorida? Ni de conya. Només es permet als homes. I, mentrestant, seguim entossudides a semblar el que no som, en lloc de defensar el que som. Potser el problema no és fer anys; el problema és no saber què fer-ne.
