De Rússia a Galícia escapant-se de Putin: així és la persecució religiosa de 13 testimonis de Jehovà

Per Boris, la seva dona, i els seus pares no ha sigut fàcil el camí fins a recalar a Cangas, on se senten totalment integrats, i molt agraïts d’haver sigut tan ben acollits. Un any després que la seva congregació fos prohibida, van prendre la difícil decisió d’agafar un avió amb destinació a Madrid. «Jo no vaig venir buscant una vida millor perquè jo tenia una bona feina, el meu cotxe i una casa. Però viure amb por no és viure. Témer que et truquin a la porta a les 5 de la matinada, et treguin del llit per interrogar-te, pegar-te o torturar-te, i tot, per a finalment acabar a la presó, com els ha passat a diversos companys, no era una opció per a mi. Em vaig vendre el cotxe per tenir una mica més de diners per als bitllets, i passar els primers dies aquí», explica.

Llei extremista, llei per a tot

Reunir-se, tant presencialment com virtualment, organitzar trobades per llegir la Bíblia o qualsevol altra activitat que pugui associar-se a l’exercici normal de la seva pràctica religiosa, és considerada extremista. «Ja a la Unió Soviètica, més de 9.000 testimonis van ser deportats a Sibèria. Durant els anys 90, la situació es va alleujar, però el 2002, després dels atemptats de l’11 de setembre, es va aprovar la llei extremista, que és molt inespecífica i en què cap tot el que no combregui amb les idees del Govern. L’ONU, a través de la seva alta comissionada, Michelle Bachelet, va demanar fins en tres ocasions que fos revisada, i, per contra, va ser modificada i ampliada per aplicar-la de manera arbitrària», afirma Tizón. El 2017, en la trobada que Angela Merkel, aleshores, presidenta d’Alemanya, i el seu homòleg rus, Vladímir Putin, van mantenir a Berlín, la cancellera manifestava el seu recolzament a les minories que conviuen a Rússia. «He demanat a Putin que exerceixi la seva influència perquè es respectin les minories i els Testimonis de Jehovà», assegurava Merkel.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

El Boris, juntament amb la seva dona, van ser els primers a arribar a Espanya. Un any després ho farien els seus pares. «Vam demanar asil polític a la policia. Vam estar al principi a Madrid. El Samur ens va ajudar amb l’allotjament fins que la Comissió d’Ajuda al Refugiat (CEAR) ens va ficar en un programa social que dura sis mesos en què t’ajuden a llogar una vivenda, amb cursos d’espanyol i amb les teves necessitats bàsiques. A partir d’allà t’assignen un destí en què començar una vida», destaca. Van ser destinats a Vilagarcía, però el cost dels lloguers eren alts i va ser llavors quan van decidir traslladar-se a Cangas. «Els preus són més raonables i Vigo és al costat. Podia trobar feina més fàcil». Mentrestant, a Rússia les coses empitjoraven per als seus companys, i també per a la seva família, que ha hagut de patir les conseqüències de les actuacions policials russes pel fet de ser testimonis de Jehovà. El Boris relata un episodi en què el seu pare va acabar a l’hospital durant dues setmanes després d’una batuda a casa seva. «Van registrar la casa dels meus pares, i es van emportar coses tan absurdes com unes notes de la meva mare en espanyol perquè estava fent un curs bàsic de castellà per quan vinguessin a visitar-me. Però també es van emportar el meu pare. El van interrogar, i després el van deixar a dues hores caminant de casa seva. Té 70 anys i molts problemes de tensió. Quan va arribar a casa, estava molt malament i va haver de passar dues setmanes a l’hospital», lamenta. És quan els seus pares van decidir anar-se’n de Rússia també. «Per a ells ha sigut més difícil l’adaptació. L’idioma, la burocràcia... Sempre dic que tinc dos fills, una de 50 i un altre de 70 anys. Però ara ja estan molt millor. Estic molt agraït a aquest país». Recorda que a l’aterrar a Madrid, abans de buscar allotjament, va buscar les direccions dels salons de reunió dels Testimonis. «Tenia ganes de sentir aquesta llibertat en comunitat», matisa. No va tardar gaire el Boris a trobar feina. Actualment es dedica al sector de les TIC, i treballa per a una empresa desenvolupant aplicacions web.

A Rússia hi ha, aproximadament, 175.000 testimonis, i la seva posició davant la vida social i política a qualsevol país del món és sempre la mateixa, ser neutres. «No votem, però acceptem el Govern que guanyi, respectem les seves normes i paguem els nostres impostos com tots», diu el delegat provincial de la congregació. I creuen que és aquesta posició neutra la que molesta un executiu autoritari que està «atemptant contra els drets humans d’una manera flagrant». «Ara practico la meva religió en llibertat. La meva vida està aquí i puc ser útil a aquest país», remarca. A causa de la situació de persecució que estan vivint els milers d’integrants russos de la congregació, els Testimonis de Jehovà han interposat 66 demandes davant el Tribunal Europeu de Drets Humans, però moltes estan paralitzades fa anys. «D’aquesta manera, sense que cap organisme es pronunciï en l’àmbit legal, es contribueix que aquesta situació s’enquisti i s’agreugi encara més i sigui lluny el seu final», insisteixen des de la delegació provincial.