¿Què se n'ha fet d'aquell cine alemany dels 70?

La notícia de la recent mort del cineasta alemanyWerner Schroeterm’ha tornat, com la magdalena deProust, als anys 70 del segle passat, quan en lloc d’assistir a les soporíferes classes de la inoperant facultat de periodisme de Bellaterra, passava les tardes a la filmoteca veient les seves pel·lícules i les dels seus admirables companys de generació, gent comWim Wenders,Werner HerzogoRainer Werner Fassbinder, al cel sigui. Crec que fins i tot vaig veure alguna cosa d’aquell excèntric que es feia dir Rosa von Praunheim i que, durant una època, va ser el company sentimental del senyorSchroeter. Per no parlar de l’inclassificableDaniel Schmid, que no era alemany, sinó suís (encara que semblava turc), però era un immillorable company de viatge i fins i tot va tenir un paperet (d’assassí, si no em falla la memòria ) aEl amigo americano (encara recordo emocionat dues pel·lícules seves:La palomaiEsta noche o nunca). Una vegada a casa, posats a completar l’empatx germànic, llegia les novel·les dePeter Handkei escoltava els discos de Kratfwerk.

Un bon dia, tota aquesta alegria cinematogràfica alternativa va començar a llanguir fins a passar a millor vida.Wendersse’n va anar a Amèrica i va perdre l’ànima pel camí. AHerzogcada vegada li costava més que li produïssin les seves pel·lícules.Fassbinderes va morir gràcies a la seva estricta dieta de drogues i alcohol. No sé de què la va dinyarSchmid, però tampoc es troba entre nosaltres.

Schroeteres va dedicar a dirigir òperes i si algú li pagava alguna pel·lícula, els distribuïdors espanyols no es donaven per entesos i ens obligaven als seus seguidors a refugiar-nos en el record d’El reino de NápolesiPalermo o Wolfsburg, dues de les seves millors peces. Si a això hi afegim que el deixeble més avantatjat deFassbinder,Robert Van Ackeren(responsable de joies comLa pureza

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

del alma, La mujer flambeada oLa trampa de Venus), no ha rodat cap film de ficció des del 1992, tindrem que alguna cosa fa pudor a Alemanya.

Quan li vaig preguntar aWim Wendersfa un munt d’anys per què tot havia acabat com el rosari de l’aurora, em va dir que els seus deliris i els dels seus amics els finançava la televisió alemanya. Fins que els van tancar l’aixeta. No sé si és cert, però sona versemblant en aquests temps tan prosaics.