crònica

Joss Stone, soul d'alta societat

La cantant britànica va exhibir la seva conservadora visió de la música negra al Festival del Mil·lenni

Joss Stone, en plena actuació.

Joss Stone, en plena actuació. / AFP

Es llegeix en minuts

JORDI BIANCIOTTO
BARCELONA

La naturalesa és així d’aleatòria: a Joss Stone li ha donat una cara d’àngel, unes extremitats inferiors tan serpentejants com l’eix transversal i una veu que causaria sensació al club de fans d’Aretha Franklin, Té 22 anys, quatre discos i n’ha après prou per protagonitzar espectacles dinàmics i exhibicionistes, amb les justes mesures d’entertainment, virtuosisme i arrels, com el de dijous al Palau, dins del Festival del Mil·lenni.

Et pot interesar

Quan va publicar el seu primer disc, Stone tenia 16 anys. Es va dir d’ella llavors que li faltava tall sexi per conquitar el mercat nord-americà, que és el que compta. Bé, la noia va prendre nota de l’observació, i ara desfila pels escenaris amb una breu cobertura tèxtil. Descalça, com la seva compatriota Sandie Shaw, i atenta al coqueteig amb la platea. Recolzada per cinc músics i dues coristes, amb un repertori que evoca els dies àlgids del soul més o menys com si fóssim el 1968. Però si EliPaperboy Reed proposa una revisió suada i angulosa d’aquell llegat, Stone sembla assumir-lo des de les altures d’una passarel·la de moda. Comparar-la amb Dusty Springfield està fora de lloc: la seva tendència a l’arabesc vocal la situa més a prop de dives modernes com Mariah Carey,

BREVETAT / Des de la seva primera cançó,Chocking kind, Joss Stone va vendre frescor juvenil, fotogènia i frondoses aptituds vocals. Però el seu repertori sona tanretroi previsible... Un recital curt, d’una hora i 20 minuts, amb rescats deSome kind of wonderful, Tell me about itiSuper duper love entre solos de saxo, gimnàsticafunkyi reflexos del soul tradicional. Un únic bis ambBig ole game, i entrega de roses blanques a les primeres files. Fragància lleugera.