Ascó i el seu entorn nuclear viuen una despoblació persistent

Entre els anys 1982 i 1984, època convulsa de la posada en marxa de la primera central nuclear d’Ascó (va obrir l’agost del 1983), 312 habitants d’aquest municipi es van donar de baixa en el padró i se’n van anar a un altre lloc, encapçalats pel combatiu alcalde antinuclear Joan Carranza, que amb la seva dona i nou fills es va refugiar a Santa Coloma de Farners (Selva). Només va ser l’inici del que ha estat una pèrdua contínua d’habitants, no només a Ascó, sinó a tota la part septentrional de la comarca de la Ribera d’Ebre.

Mentre que des de Móra d’Ebre cap avall hi ha hagut un creixement de població, encara que mínim, corrent amunt de l’Ebre els petits pobles que envolten la central nuclear han baixat del 1981 al 2008 entre un 15% (Ascó mateix) i un 37% (Riba-roja d’Ebre) en nombre d’habitants. Ni tan sols els últims anys han pogut estroncar la sagnia, mentre que pobles semblants en altres comarques rurals i allunyades de les ciutats, des de la Segarra fins al Pallars Sobirà, han iniciat una recuperació gradual. És com si ningú ja no volgués viure en aquesta zona que només acostuma a ser notícia quan passa alguna cosa amb la central nuclear i les seves radiacions, amb la química Ercros de Flix i els seus abocaments o, ara, amb el cementiri nuclear, denominat amb l’eufemisme de Magatzem Temporal Centralitzat (MTC).

«Sempre hem estat molt desatesos, cap administració ha volgut escoltar-nos. I lamentablement aquesta regió només surt en els mitjans amb el tema de la nuclear, a la qual sempre ens hem oposat. Per això ens hem d’unir i aprofitar aquest debat sobre l’MTC per fer-nos sentir», diu Pere Miquel Guiu, l’alcalde de la Granadella, un poble lleidatà de les Garrigues que és a només 25 quilòmetres d’Ascó i que pateix els inconvenients de la proximitat de la central però amb prou feines en disfruta els beneficis econòmics. Només rep una compensació anual de 4.000 euros.

Als 12municipis nuclears de la Ribera d’Ebre i la Terra Alta la nuclear sí que ha portat compensacions econòmiques i llocs de treball per a una part de la població. Però, com si estiguessin espantades, poques indústries més s’han volgut instal·lar a la riba del riu Ebre. I amb la crisi d’altres han anat tancant o reduint la seva mida, com Ercros, a la qual ja només queda un 10% de la plantilla.

«No s’ha estat capaç de generar al voltant de la nuclear i la química, els motors de la comarca, un teixit d’empreses complementàries. No hi ha hagut diversificació, ara només queda una opció, la nuclear», lamenta l’alcalde de Flix, Òscar Bosch, que juntament amb els seus homòlegs de cincmunicipis nuclears més (just la meitat) s’ha pronunciat en contra de l’MTC. «Però no per la instal·lació en si mateixa, sinó per com s’ha portat el procés. No hi ha hagut bona informació ni comunicació. Ara la gent es basa en arguments emocionals en lloc de científics».

FRACTURA QUE NO AJUDA / El debat ha tornat a generar una fractura que no afavoreix la imatge, segons Bosch: «La resta del país es pensarà que som uns pesseters». «No protestem per rebre més diners, sinó per millorar la seguretat», afegeix Guiu, que denuncia que, per exemple, les rutes d’evacuació en cas d’emergència són defectuoses.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

Alguna carretera ha millorat, com ara l’accés per la C-12 des de Lleida o per la N-420 des de Reus, però a la comarca hi segueixen faltant moltes infraestructures. Per anar de Barcelona a Flix només hi ha cinc trens diaris, que triguen com a mínim 2.43 hores, més que l’AVE a Madrid. Una altra queixa de la comarca: és la que més energia produeix, però on més falla el subministrament, una altra raó per la qual moltes indústries no s’hi han volgut instal·lar.

¿Què fer? De la terra ja no se’n pot viure. ¿El turisme? Potser. És un dels suggeriments d’un ampli informe sobre les perspectives de la zona fet per l’Institut per al Desenvolupament de les Comarques de l’Ebre (IDECE). «És lògic que la gent es desesperi quan només et toca l’ós i mai el tall», diu el catedràtic de Política Econòmica Germà Bel, autor de l’estudi. Bel, home de les terres de l’Ebre, demana una primera mesura imprescindible: «Concedir-nos la condició de vegueria, perquè puguem ser amos del nostre futur».