Samanta Villar: "El programa '21 días' m'ha fet més tolerant"

De directora de cine porno. En aquest paper veurem Samanta Villar en el pròxim21 días. La periodista, una de les apostes de Cuatro a l'última temporada, ja està acostumada a la polseguera que aixeca el seu programa i reconeix que aquesta entrega potser serà la més morbosa, però assegura que amaga sorpreses i històries humanes. Satisfeta amb la intensa experiència de viure una vida diferent tres setmanes, confessa que21 díasl'ha fet créixer i que, en el futur, no descarta projectes diferents. Fins i tot fora de pantalla.

–-De tots els 21 días

–Molts. La indigència, els trastorns alimentaris, els sense papers, la crisi. Tots els que tenen càrrega dramàtica m’han canviat. Abans era més bel•ligerant i crítica. Amb el programa aprens a matisar opinions i a posar-te en el lloc de la gent i acabes pensant: “Si hagués viscut les circumstàncies d’aquesta persona potser actuaria igual”. M’he tornat més tolerant.

-–¿Tots els temes es poden explicar des de dins, amb un 21 días?

–-Crec que sí. Tot es pot explicar. No hi ha temes vetats, encara que cadascú deu tenir el seu límit. Jo tinc els meus, però respecto molt la gent que faria temes que jo no gosaria fer.

–-¿Quins?

–-No sé dir quins, ¡però segur que n’hi ha algun que no faria! En general escollim amb criteri temes que després no facin mal, que no tinguin seqüeles físiques o psicològiques. Depèn molt de la teva fermesa, de com t’ho prenguis.

–-Amb Marlene a la mina de Morococala semblava patir molt. Gairebé tira la tovallola.

–-Sí, sí. A la mina el problema va ser el perill real. ¡De veritat! No és perquè la feina fos dura o per la claustrofòbia. Era que ens hi jugàvem la vida. Vam baixar, sabíem que la mina estava en condicions pèssimes però no imaginàvem que fos un risc absolut per a la vida cada dia. Era un problema greu. Per això en lloc de baixar els 21 dies ho vam fer només dos. Amb això ja teníem un retrat del que volíem explicar. Ha estat l’única vegada que no hem fet els 21 dies complets.

–-¿Costa molt deixar enrere les històries humanes i sortir d’un 21 días?

–-Depèn. Com en la vida, hi ha gent amb qui t’entens més que amb altres. Encara que mantinc contacte amb algunes persones i és inevitable l’amistat, intento que no es creï una relació de dependència perquè no la puc mantenir. En el rodatge es viuen moments dramàtics, escoltes la gent i per a ells és molt terapèutic explicar el que els passa i, inevitablement, es crea un apreci mutu. Tallar de cop no és tan fàcil. Intento que no suposi un gran pes psicològic.

–-Si depengués de vostè, ¿quin altre 21 días es faria?

–-El que jo vaig escollir ja s’ha fet: el de la ceguesa, que s’ha emès recentment. Vam trigar un any a fer-lo. Tots els de temàtica social m’agraden molt.

–-¿Quin gènere fa a la televisió?

–-Jo dic que fem docutainment, encara que hi ha qui ho anomena periodisme vivencial. No sé fins a quin punt l’etiqueta funciona. És documental i, a la vegada, entreteniment, i és una fórmula superefectiva d’arribar a l’espectador. És com el nen a qui li fas l’avió per donar-li menjar. Entretens l’espectador i, a la vegada, aconsegueixes que vegi coses que en un documental clàssic només miraria el 4% de l’audiència. En canvi, amb aquest format ho mira el 20%. Per això quan em diuen que a la tele faig un paperot jo els recordo quina és la funció del periodisme: formar, informar i entretenir. I nosaltres fem les tres coses en una. O sigui, que fem periodisme, del tot.

-–¿Encaixa bé les crítiques?

-–N’he après. És curiós. Segueixo fent el mateix de sempre: treballar tan bé com puc. Però resulta que això té èxit i una part de la població t’exalta, mentre que l’altra et bombardeja. I tu estàs al mig i dius: “Si no he volgut res d’això”. Sembla que tots estan bojos. És interessant veure-ho des de dins. Les crítiques al principi m’impactaven molt i m’enfadava, però ara em dic: “És normal que pensin així. Jo també era crítica abans i he canviat”. Segur que si tots els que carreguen contra el programa visquessin la meva experiència canviarien totalment d’idea. Puc entendre que si jo abans m’equivocava, que ells s’equivoquin ara. No passa res.

-–¿Què pensa quan l’anomenen actriu?

–-¡Ui!, això m’ho diu molt el crític Ferran Monegal. L’hi he explicat 20 vegades, però és que no hi ha cec pitjor que el que no hi vol veure. No faig d’actriu, faig de mi, que sóc periodista i persona. I ja està. ¿Actuo? No. ¿Interpreto? No. Jo visc. Si la gent se sorprèn de veure la gent viure… és el seu problema. No els puc convèncer. Gravem moltes hores en 21 dies. No pots actuar tot el temps. Treballem la realitat. I si de matinada passa alguna cosa agafo la càmera i gravo. Si he de fer d’actriu en aquest moment… ¡seria un desastre! Si funciona i és creïble és perquè és real.

-–El fet que vostè estudiés direcció d’actors potser dóna ales a aquesta crítica.

-–A això s’agafen alguns, que vaig fer interpretació a l’Escola Nancy Tuñón. I hi ha una cosa que sí que concedeixo als crítics: en aquest treball hi ha un punt en comú amb el treball actoral: quan reconec les emocions que passen, sí que hi ha una voluntat de posar en escena aquesta sensació. El que passa és que l’actor treballa per generar-se aquesta sensació fictíciament i jo no. Jo visc. Quan reconec la sensació i penso, amb criteri periodístic, que pot funcionar, ho explico a la càmera. Tinc una formació i la faig servir per explicar.

–-Si li diguessin que ha de tornar a un informatiu com el del 3/24, ¿què passaria?

–Estaria encantada de la vida. ¡Descansaria no sap com!

-–¿Tan esgotada està?

--¡Uf! (sospir). ¡És brutal! Durant més d’un any hem estat 21 dies seguits al mes fora de casa, festius, caps de setmana. Treballo les 24 hores. ¡Tela marinera! El resultat és gratificant, però quan estàs rodant dius: “¡Déu meu, que bé que estava a TV-3!”. Bromes a part, no m’importaria tornar a informatius o fer alguna cosa fora de pantalla.

-–¿Ja té algun projecte?

-–Quan acabi21 díasvull descansar uns mesos. He pogut estalviar una mica. Després vull veure què hi ha. I si han de ser sense pantalla, cap problema. Fins i tot fora del periodisme. No m’importaria canviar de vida.

-–¿Què li agradaria fer?

--Tot seria difícil, perquè tinc 34 anys i m’he especialitzat, però m’agradaria, per exemple, fer producció. Aprendre és el que m’agrada. Per això vaig entrar a21 días. Perquè cada rodatge és una nova vida. És superintens.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

-–¿No tem, quan s’acabi el programa, ser per sempre la noia de 21 días?

–Potser sí. Però un antic cap meu em va dir fa dies que21 díasm’havia donat a conèixer molt però no m’havia encasellat i que podia tornar a informatius. Aquest no és un programa del tipus del cor, que et pot perjudicar per després fer segons quin gènere. Encara que tornar a informatius seria estrany per a l’espectador i no sé si molts apostarien per això. Jo no ho trobo gaire a faltar. Puc fer altres coses. Preferiria passar a la fase de pensar nous formats o dirigir.