ECM, la discogràfica de jazz més influent d'Europa, compleix 40 anys fidel a la seva estètica

El jazz semblava una expressió exclusivament nord-americana fins que va néixer ECM. El 1969, a Mu-

nic, un jove contrabaixista de música clàssica, Manfred Eicher, fundava una petita discogràfica. Des d’aleshores, cap segell de jazz ha influït tant com aquest. I no només en el jazz. L’estètica d’ECM s’ha colat en el rock, en la música electrònica, hi ha llibres sobre les seves inconfusibles portades i diverses bandes sonores de Jean-Luc Godard es nodreixen d’un catàleg que ja supera les mil referències. La supernova d’ECM, el seu gran èxit, és l’àlbum Köln Concert, del pianista Keith Jarrett, gairebé un símbol per a la progressia dels anys 70. Però ECM ha descobert els guitarristes Pat Metheny i Bill Frisell o el saxofonista Jan Garbarek, estrelles d’una col·lecció irrepetible de músics de culte.

El seu catàleg creix fins i tot en temps de recessió. Però la gran aposta d’ECM és fer que la immensa majoria d’aquest catàleg, no només els discos més populars, estigui disponible. «Avui el problema no és que la música existeixi, sinó que estigui a l’abast de l’oient», afirma a aquest diari Manfred Eicher, productor i alma mater d’ECM. Eicher avorreix l’mp3. Els formats digitals comprimits eren anatema en un segell del qual es deia que era «el so més bell després del silenci». Però els temps canvien. Pràcticament tot el catàleg d’ECM és a les principals plataformes digitals. «Hem fet ajustos en les formes de distribució, però no en el programa artístic. Només sobrevivim perquè durant 40 anys ens hem guanyat la reputació que busquem la qualitat».

El so d’ECM

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

Hi ha un abans i un després per al

jazz amb l’aparició d’ECM. Els músics nord-americans més avantguardistes van trobar una plataforma de difusió, els europeus es van donar a conèixer als EUA i els folklores locals –l’escandinau, el turc, el britànic– van entrar en el lèxic del públic de jazz. El «so ECM», com el coneixen els seus seguidors –espaiós, net, reverberant–, són en realitat molts. Encara que tots responen a la visió poètica d’Eicher. «De petit la meva mare em va regalar una camisa fosca que no era blava però tampoc negra. M’encantava. Els meus records d’infància tenen a veure amb aquell to, amb una certa melancolia. No n’he escapat mai i no vull fer-ho. Així és la música i l’art que m’interessen». El productor i discjòquei de techno Ricardo Villalobos treballa en una reconstrucció del seu catàleg. Nous temps per a ECM.