David Bisbal, en la distància curta

Mentre David Bisbal cantava al Palau de la Música, Alejandro Sanz oferia el primer dels seus concerts format teatre a Madrid. Casualment, tant un com l’altre han coincidit amb llançaments discogràfics en què canvien de productor i tornen, musicalment i estèticament, a les seves maneres més genuïnes. Titans del pop comercial amb una música que s’assembla ben poc, però amb coincidències ben curioses: tant un com l’altre van debutar en enormes poliesportius i, llevat d’algun esdeveniment extraordinari, no havia actuat mai en aforaments tan reduïts. Almenys a Espanya.

No cal dir que les entrades feia setmanes que estaven esgotades i la platea sencera va saltar de les butaques a la primera cançó, Sin mirar atrás. I va anar a l’alça a la següent, el seu nou himne, Esclavo de sus besos, que va repetir com a colofó final després de gairebé dues hores bisbalejant. El Palau era ple de banderins, globus amb el seu nom, crits i alegria, que rima amb Almería (antiga cançó modernitzada amb què va iniciar la tanda de bisos) i casa també amb la nova Al-Andalus.

VOLTES I PIRUETES / Amb els seus rissos feliçment rehabilitats gairebé se’l podria confondre amb una de les estàtues del temple modernista, si no fos perquè no va parar quiet ni un instant. Desprenia energia fins i tot en les balades més encaramel·lades. Voltes, piruetes i el mateix ímpetu que gasta al Sant Jordi. Al més pur estil Superbisbal. Després de cantar la romàntica Esta ausencia agenollat, la frenètica Oye el boom no podia ser més literal: al volum que tocava el quintet instrumental que l’acompanya els greus retronaven de manera gairebé física.

Simpàtic i jovial, que rima amb Bisbal. Convertit ja fa molt en figura prototípica de l’imaginari patri, va exercir d’ell mateix sense desmerèixer en espontaneïtat. Hi va haver un tema en què, en qüestió de segons, va passar de la posa heavylonga al costat de la guitarra elèctrica de David Palau al moure la cintura amb el guitarrista flamenc. Una mica el que és ell: una rara fusió entre llatina i gairebé germànica. La calor i la força bruta. El deliri i la tenacitat.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

Salt aquí, salt allà i el mateix sentit de l’encara més difícil en la manera de cantar. Amb veu poderosa va alternar cançons noves i una cascada d’èxits com pocs artistes ostenten en només quatre discos. Dels més famosos només va quedar al tinter Corazón latino, com ja va fer en l’anterior gira, i Dígale va marcar un cop més el súmmum emocional. I de les noves una altra balada va ser la més destacada: Mi princesa, escrita amb Amaury Gutiérrez, excels autor cubà que va desco-

brir, ves per on, Alejandro Sanz.