Sebastià Jovani: «Més de la meitat de la meva novel·la és poesia»

Sebastià Jovani es presenta com a poeta, sommelier, assagista i novel·lista, amb l’humor iconoclasta que caracteritza una generació que no vol creure en si mateixa. Viu al bari de Gràcia i és una aposta segura en els valors a futur.

–¿D’on surt això de ser sommelier? ¿Alguna vegada va posar copes en un bar?

–També. Tothom qui té a veure amb la creació algun cop ha de ser cambrer. Però això meu va una mica més enllà. Per compa­nyies epicúries vaig saber què era un bon vi i sé quin vi lliga amb un ­menjar.

–Expliqui’m el principi de tot.

–Bé, va ser als escolapis, on anava mig de pagament.

–¿Com va sobreviure a la formació religiosa?

–Com que era una mica autista no me n’assabentava, i després ja vaig començar a oblidar-ho.

–Vostè té un llibre poc conegut, però d’una intel·ligència que sorprèn. Un llibre que ressenya les profecies autocomplertes des de la Bíblia fins a Kadafi, passant per Karl Marx: Los libros del diablo

–La veritat és que el vaig fer amb ­dubtes, i avui veig que ho hauria pogut explicat millor, amb més inventiva escrita. Almenys em va servir per tornar part de la meva formació com a llicenciat en Filosofia.

–Després d’aquest assaig va estre­nar novel·la: Emulsió de ferro. ¿Va començar a sentir-se escriptor o aquest procés va començar molt abans?

–Abans, amb l’adolescència. Cada llibre que llegia m’impulsava a escriure una cosa semblant o millor, i acabava agafant el to de Borges, Burroughs, qualsevol d’ells. Per sort aquests tres o quatre començaments o esbossos de novel·les se m’han perdut gràcies a les maldats que ens fan els PC.

–Però, Emulsió de ferro

–És que un dia em vaig adonar que volia escriure les coses que passaven al meu voltant i em quedaven al cap, perquè sóc permeable. El barri és una infecció libidinal que un converteix en literatura per donarhi sortida. En realitat aquesta novel·la va començar amb una imatge: un clarinetista tocant en un balcó. Un clarinetista que era detectiu.

–Sembla molt impulsiu a l’hora d’escriure. ¿No va ensopegar mai amb la síndrome del paper en blanc?

–Sí, fa molt. Quan volia ser escriptor però no tenia clar què volia escriure. Fins i tot tenia una pipa, d’escriptor, però acabava escrivint textos d’altres. Ara ja no em passa. Si no tinc res per explicar no escric.

–Diuen que l’escriptura és seducció. ¿Com es veu com a seductor?

–No vull mirar-me, però l’escriptura és desig, sexe, tot diferit, sempre una mica més enllà, perquè el desig no ha de consumar-se.

–Els personatges de la seva novel·la són de Gràcia. ¿Com el veuen els jutges immediats, els lectors de ­Gràcia?

–He tingut molts lectors i per efecte dòmino o papallona es reconeixen a la meva novel·la. Això em confirma que sóc un escriptor, i com a escriptor miro i visc el món.

–No obstant, fa molt poc temps, arrossegava el seu esquelet per recitals de poesia en festes de barri.

–Quan vaig fracassar amb les meves novel·les d’altres vaig apuntar a la poesia, als recitals, a les actuacions, però de tot això em queda molt. La poesia obre camins molt rics. Més de la meitat de la meva novel·la l’hi dec a la poesia.

–Fa poc ha publicat un relat en l’antologia Matar en Barcelona

–Sí. Vaig agafar el segrest i la mort d’un dels propietaris de la fàbrica de motos Bultaco. Li van lligar al pit una càrrega explosiva de temps, perquè pagués. Jo em vaig centrar en el viatge fins on esclatarà l’artefacte, i la seva manera de veure aquell moment. Em va semblar que tenia molt a veure amb les seves motos de carreres negociant revolts a tot gas.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

–La seva pròxima novel·la, ¿altre cop a Gràcia, amb el mateix detectiu?

–Serà una falsa continuació, amb personatges de la primera en altres rols. No ho sé, jo em deixo travessar per la realitat, ja veurem què surt.