El gran llac Txad corre el risc de desaparèixer en dues dècades

Fa mig segle, el bonic llac Txad feia uns 28.000 quilòmetres quadrats, gairebé com Catalunya, i era una benedicció per als quatre països africans banyats per les seves aigües: Txad, Níger, Nigèria i Camerun. Avui, en canvi, és un llac malalt, 10 vegades més petit, que corre el risc de desaparèixer del mapa en el termini de dues dècades, segons els negres auguris fets públics per la FAO, l’organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació. Les dunes estan a l’aguait pel nord.

El Txad és un llac poc profund

–set metres en el seu punt màxim– amb unes ribes que varien de forma acusada amb l’arribada de la temporada plujosa (juny) o seca (desembre). Els escassos càlculs, a més a més poc sistemàtics, estimen que la superfície ocupada per l’aigua oscil·la avui dia entre un màxim de 4.000-6.000 quilòmetres quadrats i un mínim inferior a 1.000. Això sí: la variabilitat no hauria de preocupar en absolut perquè existeix ara i ha existit sempre. Si les terres que envolten el llac són pròsperes per a l’agricultura és justament perquè les inundacions els aporten rics nutrients.

El problema és que les dimensions mitjanes del llac són cada vegada més petites, segons subratlla la FAO a partir d’imatges per satèl·lit facilitades per la NASA. Davant aquesta evidència, l’organització ha llançat una campanya per recaptar fons que ajudin a preservar el llac i millorar la seguretat alimentària a la regió.

CANVI CLIMÀTIC / El Txad va patir una crisi àrida entre els anys 1970 i 1990 que va ser associada a un canvi climàtic al Sahel, la franja estepària situada al sud del Sàhara. No obstant, el cert és que el llac Txad es nodreix essencialment de les aigües abocades pel Chari i el seu afluent Logon, dos rius procedents del sud, de regions gairebé tropicals, amb un cabal que no s’ha reduït tan dràsticament, segons explica a aquest diari Géraud Magrin, geògraf de CIRAC, centre d’anàlisi agrària i d’ajuda al desenvolupament amb seu a Montpeller (França). Sí que ha baixat el cabal d’un altre tributari, el Komadougou Yobé, encara que especialment per la construcció d’una presa.

Com que el llac no té pèrdues naturals més enllà de la recàrrega dels aqüífers i l’evaporació, que sempre ha estat elevada, l’única possibilitat és que la sobreexplotació per part de l’home estigui darrere del declivi del llac. Potser no és l’única causa, però sí la fonamental.

«Els 30 milions de persones que viuen a la regió s’estan veient abocades a una competència cada vegada més disputada per l’aigua», diu la FAO. La dessecació del llac i el deteriorament de la capacitat productiva de la seva conca «han afectat totes les activitats socioeconòmiques i han provocat migracions i conflictes», prossegueix l’organització. Més moderat, Magrin, que investiga des de fa anys a la regió, estima que les persones que viuen directament del llac són com a màxim tres milions, i només s’arriba a les xifres de la FAO si es compten els habitants de grans ciutats pròximes, com Yamena i Mainduguri, que en consumeixen els peixos i collites agrícoles. Les terres irrigades sumen uns 1.500 quilòmetres quadrats.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

MENYS PASTURES / La FAO afirma que la producció pesquera s’ha reduït en un 60%. També s’han degradat les pastures i, com a conseqüència, hi ha una escassetat de pinso i una reducció del bestiar. Magrin assumeix que la situació podria empitjorar greument si es posen en marxa els grans projectes d’irrigació que van ser anunciats als anys 80 i mai cristal·litzats per falta de diners. «El petroli ha portat riquesa, sobretot a Nigèria i el Txad, i això podria canviar les coses», adverteix.

«Un desastre humà podria seguir la catàstrofe ecològica. És necessari actuar amb urgència», conclou Parviz Koohafkan, director de la divisió de terres de la FAO.