Demà es compleixen 20 anys de l'accident a la central nuclear Vandellòs 1, el pitjor de la història d'Espanya

Els investigadors del Centre Tecnològic Mestral, ubicat al complex nuclear de Vandellòs, busquen solucions tecnològiques a diferents processos relacionats amb la clausura d’instal·lacions nuclears. Fa 20 anys, en aquest mateix emplaçament que alberga encara un reactor atòmic latent, s’hi allotjava la primera central instal·lada a Catalunya, l’única a Espanya que utilitzava urani natural com a combustible, grafit com a moderador i CO2 com a fluid refrigerant. I també la que va viure l’accident més greu de la història nuclear espanyola, classificat com de nivell 3 en l’escala internacional de successos. Un 19 d’octubre de fa 20 anys, els tècnics, directius i cossos d’emergències que havien anat a sufocar el que creien que era un incendi convencional es van haver d’enfrontar a un dels moments més dramàtics en què es pot trobar una central nuclear.

«Hi va haver avaries en el sistema de refrigeració arran de l’incendi que va causar la inundació de l’anomenada cava del reactor, i per això vam haver de retirar part d’aquesta aigua perquè la temperatura del reactor no seguís creixent», explica José Pino, llavors cap del parc de bombers d’Amposta i un dels primers a arribar a la zona accidentada. Un escalfament progressiu que va fer témer el pitjor i va fer que algun tècnic llancés una fatídica exclamació que a Pino li va quedar gravada: «¡El reactor se’n va!» La situació més crítica es va produir quan la pressió de CO2 a l’interior de la caixa del reactor es va acostar a límits que haurien pogut danyar perillosament les membranes de seguretat. Aquesta pressió va arribar als 29,7 bars, segons va especificar l’informe del Consell de Seguretat Nuclear, quan el màxim tolerat és de 30,1 bars. A més a més, la temperatura a les piscines de combustible es va elevar de 24,5 a 27 graus, quan el límit admissible són 30.

Evacuació

«Vam estar a tres graus d’un accident de conseqüències indescriptibles», afirma Eloi Nolla, portaveu d’Ecologistes en Acció i veí de l’Ametlla de Mar, una localitat a uns escassos 10 quilòmetres de la central. El llavors alcalde del municipi, Pere Margalef, mai oblidarà la incertesa viscuda la nit de l’accident: «Allò va ser un drama dels dolents, la gent m’instava com a alcalde a dir quan havien d’evacuar el poble, alguns tenien el vaixell preparat per salpar».

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

«El problema va ser que després de l’accident de Txernóbil, succeït tres anys abans, la normativa internacional va obligar a aplicar certes correccions en el sistema de refrigeració i, malgrat les exigències del Consell de Seguretat Nuclear, Vandellòs 1 no les va aplicar», explica Nolla, líder del comitè antinuclear constituït després de l’accident. «Després, el CSN va fixar unes condicions molt severes que exigien una gran inversió per poder tornar a obrir la planta, i Hifrensa va preferir clausurar-la», afegeix.

«L’accident va suposar un punt d’inflexió en el tema de coneixement per la nostra part», assegura Agustí Gatell, cap de la Regió d’Emergències de Tarragona. «També pel que fa a les relacions amb les tres centrals nuclears que hi ha a la província de Tarragona i de contactes entre tècnics de centrals nuclears, protecció civil i bombers», afegeix. D’això fa ja 20 anys.