L'art de procrastinar

Per als impacients: El crit del peresós no és Firmin. És una notable, i a moments divertida, novel·la sobre la creació, la grafomania i les il·lusions perdudes, però no té la grandesa simbòlica de Firmin, i no repetirà el seu èxit. ¿Significa això que no val la pena? En absolut. Significa només que Sam Savage (Camden, 1940) la va encertar plenament en la seva inoblidable epopeia de la rata que llegia Dostoievski (corrin a devorar-la si no ho han fet ja, acaben de reeditar-la Booket i Labutxaca) i que l’ha encertat, però menys, amb el peresós d’Andy Whittaker, un narrador i editor en crisi que tot i les seves quixotesques divagacions ofereix menys atractius que la seva peluda predecessora.

Estructurada a partir dels textos que el protagonista elabora, entre ells cartes, anuncis, relats i correspondència al voltant de la seva revista (el millor són les seves vitriòliques notes de rebuig), El crit del peresós és el retrat d’un personatge derrotat que intenta, sense aconseguir-ho, conservar la dignitat.

Abandonat per la seva parella, ofegat pels deutes, enfrontat als veïns i confinat en una casa que li cau a sobre, Whittaker juga

els seus últims cartutxos en tristos flirtejos epistolars i en l’organització del festival amb què pretén rellançar la seva publicació; per a això, a més de reivindicar-se amb pseudònims i humiliar-se davant antics col·legues, idea tota mena d’activitats, inclosa una desfilada d’elefants, que revelen la seva inversemblant funció salvavides. Somiador irredempt superat per la realitat, el mandrós Whitakker (en català es perd la polisèmia del títol) és literalment un il·lús, un creador ensopit que, com el mamífer de la metàfora, es mostra incapaç d’actuar i per això gemega, acusa i es lamenta. I tot això, en mans de Savage, té la virtut de donar peu a bastantes riallades, no poques reflexions i una encertada denúncia dels abismes que solen existir entre el que un pensa, el que diu i la (poca) cosa que al capdavall fa.

Procrastinació pura, ajornament continu del deure, en fi, embolicat en ironia de qualitat. Sense la brillantor de Firmin, és cert,

però amb més elegància i punteria que tanta literatura selecta. Ja ho diu Withakker: «Potser l’spleen és el verdader òrgan creatiu». SFlb

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

EL CRIT DEL PERESÓS / EL LAMENTO DEL PEREZOSO

Sam Savage. Trad: Josefina CaballSFlb/ Ramón Buenaventura . Columna / Seix Barral. 220/ 272 pàg. 16,50 €