Un càncer mata Willy DeVille

Willy DeVille s’ha unit a Edith Piaf». Amb aquestes paraules, l’empresa organitzadora de concerts Caramba Spectacles va anunciar ahir la mort d’una de les seves perles: el cantant i guitarrista nord-americà Willy DeVille, autor de centenars de temes; entre ells, la mil vegades cantada Demasiado corazón.

DeVille –tot i que el seu autèntic nom era William Borsey– va morir «en pau» durant la nit del dijous 6 d’agost, a Nova York. «La seva música i el seu esperit estaran sempre amb nosaltres», es podia llegir ahir a la seva web oficial. El líder del grup Mink DeVille tenia 55 anys i feia dos mesos que lluitava contra un càncer de pàncrees. Mesos abans li havia estat diagnosticada una hepatitis C que va agreujar el seu estat de salut. De fet, havia cancel·lat totes les cites preparades per a aquest any. Els seus seguidors estaven informats de tot gràcies a la web, on els comentaris mèdics anaven acompanyats d’una frase demolidora: «El cor trencat».

Tan bon punt conèixer la notícia, Caramba Spectacles va llançar un comunicat on deia que DeVille s’havia «unit» a Piaf –la diva francesa que el va inspirar i amb qui va col·laborar a Le chat bleu–, al seu productor Jack Nitzsche i al seu company, el guitarrista Johnny Thunders.

DeVille va començar la seva carrera a Nova York en plena època punk, però la seva música va tenir més èxit a Europa que al seu país natal. El seu reconeixement mundial va arribar de la mà del seu grup, Mink DeVille, que es va desfer a mitjans dels anys 80. A finals de la dècada va publicar el seu primer disc en solitari, Miracle, produït per Mark Knopfler. De fet, el líder dels Dire Straits va versionar una de les seves cançons, Storybook love, per incloure-la a la banda sonora de la pel·lícula La princesa promesa. La peça va arribar a aconseguir una nominació a l’Oscar. Per al seu primer disc en solitari, DeVille també va comptar amb la col·laboració del músic de country Chet Atkins.

DANDI I MARIACHI / DeVille era un artista multidisciplinari. Als anys 90 va adoptar un look entre dandi i mariachi, amb què sempre serà recordat. Portava tupè, els cabells llargs i un bigoti fi. Calçava unes cridaneres botes texanes i vestia una armilla igual de vistosa. Temps després, va fer un pas cap al rythm & blues, el soul i la salsa, dos estils molt presents als seus últims treballs, Crow Jane Alley (2004) i Pistola (2008).

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

DeVille era el millor exemple de músic autodidacte. Amb tot, l’èxit no sempre li va somriure. Quan el 1971 va decidir anar-se’n a Londres i convertir-se en un professional de la música, va acabar completament frustrat per la terrible falta d’èxit.

Tot i això, va seguir perseguint el seu somni. Cansat de Londres, va fer les maletes i va tornar al seu país natal. Però aquesta vegada se’n va anar cap a San Francisco, on va aconseguir fer concerts en petits locals. Després, va decidir provar sort a Nova Orleans, on es va familiaritzar amb uns ritmes que ja no el van abandonar mai, i Nova York. Allà també hi va tenir un èxit merescut, tot i que va tenir bastant més reconeixement artístic a Europa. Després de diversos concerts a l’Olympia de París, es va declarar com «un gran amant de França».