El Corfú dels Durrell

Quan Gerald Durrell va arribar a Corfú a principis de 1935, fugint del fred i de l’avorriment d’Anglaterra, només tenia 10 anys; el seu germà Lawrence, 23; el seu altre germà, Leslie, 19, i la seva germana Margo, 18. Al capdavant de la tropa hi havia la mare, una dona despreocupada que havia de lidiar amb les exigències del pedant de Lawrence, els deliris de Margo, les aficions de Leslie i les bestioles i animals de Gerald. Era certament una família estranya, però no es pot negar que aquells cinc anys a l’illa van ser molt fructífers des del punt de vista literari: Lawrence va escriureLa celda de Próspero, un bon llibre sobre Corfú, i Gerald va aconseguir agitar amb sensibilitat i humor l’esbojarrat còctel familiar per escriureLa meva família i altres animals,un deliciós llibre que es llegeix amb un somriure alternat de tant en tant per una sonora riallada.

Corfú era als anys 30 un paradís gairebé sense turistes on el que més sorprenia a l’arribar era, com passa ara, una explosió verda de xiprers, pins, arbres fruiters i oliveres que contrasta amb el blau del mar i, en la memòria, amb el terreny sec de les illes de l’Egeu. No és estrany que ja a la Grècia clàssica es considerés Corfú un paradís; amb el pas del temps, a les dues impressionants fortaleses de la capital s’hi van anar sumant uns edificis més italians que grecs, fruit del llarg domini venecià.

Per seguir el rastre dels Durrell per l’illa em vaig desplaçar d’entrada fins a Kanoni, des d’on es disfruta d’una vista excepcional dels dos illots, Vlacherna i Pondikonissi, que constitueixen la postal més famosa de Corfú. El que no apareix a la foto, no obstant, és el proper aeroport i els sorollosos vols d’aproximació que en destrossen la idíl·lica imatge. Són els desavantatges d’un progrés que no van patir els Durrell, que en els seus primers mesos a Corfú hi vivien a prop, a Perama, en un turó puntejat de xiprers.

Gerald escriu: «El turó i les valls al seu voltant semblaven un edredó verd de tantes oliveres que brillaven, riques de reflexos allà on la brisa acariciava les seves fulles del color dels peixos. A mig pendent, protegida per un grup de xiprers alts i esvelts, hi havia una petita vila del color de la maduixa que semblava una peça de fruita exòtica envoltada de verd».

Una vegada més, el pas del temps no li ha fet cap favor al paisatge: la gran quantitat de cases d’una urbanització han alterat el perfil del turó on, afortunadament, encara sobreviuen les franges de terra, xiprers i oliveres que constituïen el territori màgic en què el petit Gerald perseguia escarabats, aranyes, escorpins, sargantanes i una infinitat d’animals que anirien modelant la seva vocació naturalista.

Em vaig dedicar a perseguir una sargantana ranquejant com a homenatge a Gerald Durrell, però feia tanta calor que em vaig rendir al cap d’uns quants metres i em vaig asseure al costat d’un xiprer. Això sí, vaig anar molt amb compte de no quedar-me adormit, ja que vaig recordar el que li deia un pastor a Gerald: «Si t’adorms a l’ombra d’un xiprer, les arrels se t’enreden al cervell i et fan tornar boig». ¡Poca broma amb els xiprers!

Blanca i groga

Una altra de les cases dels Durrell, «blanca com la neu», està situada a prop de la primera, en un paisatge similar, mentre que per visitar la segona, «de color groc narcís», s’ha de viatjar cap al nord, fins a la badia de Guvia. «Estava dalt d’un turó i mirava cap al mar envoltada d’oliverars poc cuidats i de llimoners i tarongers silenciosos», escriu Gerald. «Tota la casa i el lloc respiraven una espècie de melancolia centenària».

Vaig tancar els ulls i vaig aconseguir reviure la melancolia illenca, però així que els vaig obrir vaig comprovar que Guvia s’havia convertit en un amorf poble de costa, amb rètols en alemany i en anglès i bars venuts al turisme de masses. Mentre sentia com anava augmentant la calor, em vaig encomanar a sant Espiridió –sant patró de Corfú i responsable que molts illencs portin per nom Spiro–, i vaig prosseguir el viatge encara més al nord, allà on regna la muntanya Pantocràtor, la costa es fa més abrupta i pobles mínims fan equilibris al pendent que es desploma sobre el mar. És allà on es troba la cala de Kalami i la casa on va viure Lawrence Durrell: «Una casa blanca, posada com un dau sobre una roca, ja venerable amb cicatrius de vent i aigua».

Paradís a l’abast

Tassos Atheneos, el propietari de la casa, és conscient del poder d’atracció dels Durrell i l’ha decorat amb fotos antigues de l’escriptor i de la cala. A qui hi estigui interessat, l’informa dels preus: llogar el «paradís» de Durrell surt per 600 euros per setmana en temporada baixa i per mil els mesos de juliol i agost. Per si algú té ganes de llegir, també ven llibres dels Durrell.

«Vam obrir la taverna a principis dels anys 70, amb els primers turistes», explica. «La casa la va fer el meu avi, que vivia de la pesca i de les oliveres. Va ser ell qui l’hi va llogar a Lawrence Durrell. Ara vénen molts anglesos, no tant perquè els agradi Durrell, si no pel sol i la platja».

Quan li pregunto si ha llegit els Durrell, somriu. «Els seus llibres estan molt bé, però Corfú ha canviat molt», diu fent anar el cap. «Ara vivim del turisme».

Inassequible al desànim i als excessos del turisme, continuo fins a un altre lloc màgic: Paleokastritsa. Està situat en una costa esquerdada –«una conspiració de llum, aire, mar blau i xiprers», segons Lawrence Durrell–, amb platges i coves espectaculars.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

Diu la llegenda que va ser aquí on Nausica va trobar Ulisses al final de la seva llarga odissea, però això no ha impedit que s’hagi omplert d’hotels i restaurants anomenats Calipso, Nausica o Ulisses per congraciar-se amb els déus. Per desgràcia, la millor imatge que té Paleokastritsa és ara domini de turistes, es tracta d’un submarí groc que els porta a les coves i platges mentre sona una música hortera.

És una autèntica llàstima, però queden tan sols alguns retalls d’aquella illa verda que va fascinar tota la família Durrell a la dècada dels 30. Gràcies als germans escriptors, no obstant, ens queda el record d’aquell temps en què, com escriu Gerald, «la màgia de l’illa es va apoderar de tots nosaltres, tan dolça i enganxosa com el pol·len. Cada dia tenia una tranquil·litat, un flotar fora del temps que desitjaves que no s’acabés mai».