La Virreina i Casa Àsia exhibeixen dues exposicions de creadors contemporanis indis

Sàndal, misticisme, la piràmide social de les castes, pobresa endèmica. Més enllà dels llocs comuns, l’Índia també és un dels països que des dels anys 90 han irromput amb més ímpetu en el mercat internacional de l’art, com demostren dues exposicions coincidents a Barcelona: Jo mateix i l’altre. Retrats en la fotografia índia contemporània, a la Virreina, i Narratives del l’Índia al segle XXI: entre la memòria i la història, a Casa Àsia. Les dues mostres rastregen la identitat cultural, ja sigui individual o col·lectiva, en la societat postcolonial. És a dir, els artistes vindrien a preguntar-se com es pot suportar la contradicció de vestir sari calçant imitacions (globalitzades) de la marca Nike.

Desemparament i nostàlgia

De la mostra al Palau de la Virreina (fins al 27 de setembre), que reuneix un total de 16 fotògrafs, crida en especial l’atenció el treball de Dileep Prakash (Dehradur, 1965). Seu és el retrat de Christine Fernandes, la dama vestida de rosa que il·lustra aquesta pàgina: en l’arc desconcertat de les celles, en la flor de tela que adorna el seu escot, s’hi embosquen el desemparament i també la nostàlgia per una comunitat que tendeix a desaparèixer lentament: la dels angloindis.

Són fruit de la trobada entre el colonitzador i el natiu, fills de mare índia i pare anglès o europeu. Després de l’eclipsi de l’Imperi Britànic, els mestissos que van decidir continuar al subcontinent van conservar un estil de vida i uns costums que els van diferenciar de la resta d’indis, de manera que mai van ser ni una cosa ni l’altra. Segons l’autor, els estereotips pejoratius, reforçats sobretot pel cine local, no han facilitat la integració.

Casa Àsia, en col·laboració amb la Walsh Gallery de Chicago, també exhibirà fins al pròxim mes de setembre l’obra de 10 artistes indis que treballen en suports diferents. En paraules de la comissària de l’exposició, Menene Gras, el fil conductor d’aquesta selecció és la «narrativitat»: els creadors aprofiten el ric patrimoni d’oralitat per narrar-se, per transmetre, per mirar de forjar la identitat de la nació.

Sorprèn el visitant l’escultura White Heat (Calor blanca), de Reena S. Kallat (Nova Delhi, 1973). Es tracta d’una descomunal planxa blanca pels forats de la qual no emergeix vapor, sinó un arsenal d’instruments per a la guerra: destrals, dagues, llances, matxets. El drap que la planxa es disposa a allisar porta brodats en or els noms dels firmants de la petició de pau entre l’Índia i el Pakistan. La separació dels dos països després de la independència, que van obtenir el 1947, és una ferida que encara no ha acabat de cicatritzar i que l’escriptor Salman Rushdie va saber novel·lar amb mestria a Hijos de la medianoche (Mondadori).

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

El cotitzat artista Jitish Kallat (Bombai, 1974), marit de l’anterior, concorre a la mostra amb una rupia gegant (0,01 cèntims d’euro) acompanyada d’una sèrie d’hologrames que expliquen una doble història: una rupia és el que costa una trucada d’un minut a qualsevol racó de l’Índia segons un pla dissenyat per la companyia estatal de telecomunicacions; també val una rupia el dinar escolar d’una nena que es va penjar perquè la seva mare, massa pobra per pagar-l’hi, l’havia renyat. Una altra vegada tornem al tòpic; potser és inevitable.

Vicente Ferrer, que va viure a fons l’Índia, sabia que la veritat és el que s’amaga en els plecs de la realitat. La fundació que porta el seu nom ha creat un espai a la web (www.fundacionvicenteferrer.org) per mantenir viva la seva llum.