John Fogerty, l'exlíder de Creedence Clearwater Revival, va debutar, per fi, a Barcelona amb una actuació entusiasta

L’absència de John Foger­ty als nostres escenaris no

era una anomalia: era una ferida i un despropòsit. El cànon del rock americà li

deu aportacions valuoses; un so amarat de suor amb essències del pantà i algunes de les millors cançons firmades més enllà de les muntanyes Rocoses. Ho saben fans com Bruce Springsteen, que fa més de 20 anys va incloure al seu repertori Who’ll stop the rain i Rockin’ all over the world, i REM, que va fer seva Have you ever seen the rain?, per citar dos exemples.

Dimarts, Fogerty, el patró de Creedence Clearwater Revival, va debutar, per fi, a Barcelona i va satisfer les ganes acumulades amb una sessió generosa en què hi va haver abundància rockera, diàlegs country i 24 cançons apassionades, entre les quals algunes peces capitals de la cultura americana. Gairebé dues hores d’un rock’n’roll que un dia va ser agrest i que ara té un aspecte més net i tècnic. És l’única objecció que li podem fer: aquest acabat de superproducció rockera, sustentat en quatre guitarres (en alguns moments n’hi va haver cinc) i puntuada per solos generosos a càrrec del cap, es va apartar de l’entranyable so de Creedence, un grup que va ser l’antítesi del virtuosisme i amb un encant que radicava en la cruesa que transmetien quatre músics rupestres.

DOMINI TOTAL / Però el Fogerty del 2009, amb 64 anys, ja no pot ni, segurament, vol sonar com el de 1969. I al Sant Jordi Club (entrades esgotades; unes 3.000 persones) es va voler mostrar com l’heroi d’una generació que manté la potència vocal i l’energia juvenil, i fa dels seus concerts celebracions orgulloses i detallistes del rock’n’roll amb arrels. A diferència d’altres contemporanis, no va utilitzar una banda àmplia per cobrir els seus punts febles i recolzar-s’hi. En tot moment va dominar la situació, i els seus músics van exercir de comparses amb les pautes molt marcades.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

De matèria primera, n’hi sobra, i la va abocar durant gairebé dues hores estrenades amb Up around the bend. El seu repertori ofereix canvis sensibles cada nit, encara que, faci el que faci, la sacsejada emocional està garantida (excepte quan es posa massa tendre: la cursi Joy of my life va donar cobertura a fugaces fugides al bar). Però, en fi, en un concert en què van sonar coses com Green river, Who’ll stop the rain, Born on the bayou i Have you ever seen the rain?, interpretades amb esveltesa pel seu autor, l’única resposta raonable és callar, escoltar i postrar-se davant l’escenari en posició d’oració.

Fogerty va obrir àmplies falques country, en tàndem amb el violinista, en peces com ara Big train (from Memphis), rescat d’un valuós disc en solitari, Centerfield (1985), que també va aportar Rock’n’roll girls i The old man down the road. Va anunciar el seu nou treball, The blue ridge rangers ride again, que sortirà al setembre, i a diferència dels seus concerts a San Javier (Múrcia), Còrdova i Madrid, va rescatar I put a spell on you (de Screamin’ Jay Hawkins) i el clàssic soul I heard it through the grapevine abans d’una sacsejada final amb Down in the corner, Fortunate son, Rockin’ all over the world i Proud Mary. Pluja torrencial de rock de l’oest genuí i urgències històriques saldades (tot i que l’aclaparador repertori de Fogerty encara dóna més de si: no van sonar Suzie Q, Midnight special, Travelin’ band...).