Pau de Tars, vida apassionant

Demà, dia 29, es tancarà l’Any Paulí. Dotze mesos dedicats a Pau de Tars, un dels personatges que més han contribuït a forjar el pensament i la cultura occidentals. Barcelona li ha dedicat un hospital, el de Sant Pau (o per ser precisos: de la Santa Creu i Sant Pau), i al pati de la seu de l’Institut d’Estudis Catalans el visitant admira una enèrgica imatge barroca del primer pensador cristià. L’encert del papa Benet XVI ha estat innegable. I l’Església de Barcelona, amb el seu cardenal al capdavant, s’ha sumat a la commemoració. També ho ha fet la Facultat de Teologia de Catalunya, proposant un simposi (14-15 de maig) que portava per títol Jesús i Pau i que enllaçava amb el Congrés sobre Pau i Fructuós de l’any passat (Tarragona, 19-21 de juny del 2008).

El tema de Jesús i Pau evoca una vella qüestió: ¿qui va ser el verdader fundador del cristianisme? ¿El rabí de Natzaret o l’exfariseu de la Diàspora? ¿Jesús, un predicador rural, o bé Pau, un missioner urbà? En el primer terç del segle XIX, F. Chr. Baur, cap de l’escola de Tübingen, va fer decantar la balança cap a Pau: aquest últim hauria estructurat el cristianisme com a religió independent del judaisme. Jesús, per la seva banda, no hauria deixat mai de ser un rabí jueu, seguidor escrupolós de la Llei i amb un horitzó limitat a la terra jueva que el va veure néixer.

Seria Pau qui hauria cremat les naus en relació amb la llei jueva i hauria contribuït a fer de Jesús un mite redemptor, donant a la seva mort i resurrecció un valor salvífic universal.

cURIOSAMENT, aquestes idees van penetrar intensament en l’imaginari cultural europeu dels segles XIX i XX, i encara avui, en ple segle XXI, formen part d’un cert patrimoni comú. Molts pensen que, efectivament, el cristianisme és el resultat de la mitificació de la figura de Jesús de Nazaret, ja incipient en els textos de Pau de Tars –les seves famoses cartes o epístoles, escrites entre l’any 50 i els primers anys de la dècada dels 60. Just és dir que els resultats de la tercera investigació del Jesús històric contradiuen les exitoses hipòtesis de Baur. L’accés a un millor coneixement de la figura de Jesús des del punt de vista històric permet precisar els punts ferms de la persona i el missatge del rabí de Nazaret.

En el simposi esmentat, el professor J. D. G. Dunn, un dels màxims experts mundials en la figura de Jesús, va insistir en tres d’aquests punts ferms. El primer és que Jesús predica l’arribada del regnat de Déu com una cosa estretament vinculada a la seva persona i a la seva activitat. Això no té res a veure amb l’actuació d’un simple profeta: qui s’acosta a Jesús s’acosta al mateix Déu, qui reconeix Jesús reconeix la potència divina que cura malalts i desvalguts. Per sobre de tot, qui accepta Jesús accepta que els pobres siguin els primers i que els marginats (també els religiosos) s’asseguin a la taula amb els seus fills. Amb Jesús les fronteres queden esborrades, les que hi ha entre qui és just i qui no ho és, entre qui resa manifestant ser el més sant i qui resa amagat en un racó i sense gosar aixecar el cap.

Jesús, doncs, és un personatge universal en la mesura que no ha exclòs ningú del seu cercle d’amistat i de salvació, que no ha negat a ningú la misericòrdia de Déu. El segon punt ferm de l’Evangeli predicat per Jesús és, doncs, que s’asseu a la taula amb tothom, també amb els pecadors.

En tercer lloc, subratlla Dunn, Jesús considera que els pobres són els primers perquè ells, més que ningú, tenen Déu al seu costat i poden captar la seva presència. Les benaurances són un anunci que dóna preferència als que passen necessitat i tribulació, perquè el seu consol, en últim terme, és tan sols un: Déu, el Pare, els estima.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

Ara bé, Pau no fa més que desenvolupar les intuïcions fonamentals de Jesús. Pau no inventa: reelabora; no crea: recrea; no és mestre: és i se sent deixeble del Natzarè. L’anomenat ‘apòstol dels no jueus’ ha entès que Jesús i la fe en ell són l’essència del cristianisme. Aquesta tesi és exigent i, probablement, poc atractiva en un temps que tendeix a diluir les diferències entre religions i es decanta per un sincretisme a la carta. No obstant, Pau defensa que, de manera paradoxal, la vida ve d’algú que l’ha donat i que convida a una nova vida als que el vulguin seguir. “Per mi, viure és Crist”, escriu (Filipenses 1,21). Pau ha experimentat en les seves pròpies carns l’entrada tempestuosa d’algú que l’ha transformat. En el fons, Pau és un místic, un home que no renuncia mai a la seva pròpia experiència espiritual.

ÉS CLAR, no obstant, que ha de parlar d’això, i parlar-ne als quatre vents. El missatge que Pau predica és universal. El seu Evangeli és global i globalitzat. Pau utilitza les imatges del circ i de la palestra, de l’esport i de la ciutat, per fer entendre el que porta a dins, el que li ha estat revelat. Pau entén que el missatge de Jesús té un abast universal i dóna ales a aquesta universalitat. Travessa el Mediterrani de Jerusalem a Tàrraco, funda comunitats, desperta els endormiscats i els indecisos, predica l’amor fratern, anuncia la resurrecció sabent que no serà entès, mor finalment a Roma sota l’espasa. Una vida apassionada i apassionant, que és necessari redescobrir. H