Vicente Amigo : «No faig mai res per vendre més»

–Abans que res, ¿ja s’ha recuperat de l’operació d’hèrnia discal?

–Sí, sí. Em feia pànic entrar al quiròfan, però era impossible seguir com estava. Ja ni podia tan sols tocar a gust.

–Actua a Barcelona amb bastanta assiduïtat, però aquesta vegada és diferent: estrena un disc titulat... ¡Paseo de Gracia!

–El títol va néixer a Barcelona, sí. Cada vegada que vinc a aquesta ciutat m’agrada caminar pel passeig de Gràcia, un dels llocs que més m’agraden. El dia que va torejar José Tomás a la Monumental i em va brindar el toro, vaig venir un dia abans i deambulant per aquest passeig em vaig fixar en la placa del carrer i vaig pensar: ‘¡Quin nom més maco per a un disc!’ Perquè tots aspirem a estar en estat de gràcia.

–Curiosament, la peça que bateja l’àlbum és l’única instrumental. Uns tangos que ha triat com a single, però que amb la de megaestrelles que figuren en l’apartat de convidats, és la menys comercial...

–No faig mai res per vendre més, està claríssim. Qui em coneix sap que en la meva vida he deixat de guanyar molts diners per no fer coses que no anaven amb mi, per respectar el meu estat d’ànim.

–Tot i això, hi ha qui sosté que veus de renom com les d’Alejandro Sanz són un clar ganxo comercial.

–Si en aquest disc m’he obert a més gent és perquè m’ha sortit així. La paraula comercial no m’agrada gens, però si ara arribo a més gent, ¿quin mal hi ha? L’important és fer les coses amb respecte.

–¿Com va aconseguir convèncer-lo perquè cantés al disc? I per cert, ha aconseguit que Alejandro soni molt flamenc en aquest altre tango, titulat Y será verdad. Té tots els números per ser un hit.

–Amb Alejandro ens uneix una amistat. Sempre havia pensat que un dia podria escriure-li una cançó i quan vaig tenir aquesta peça ho vaig veure clar, perquè tenia molt a veure amb l’acostament al pop que buscava, sempre des de la meva perspectiva, és clar.

–En l’apartat d’agraïments del disc, diu: «Tant de bo que aquestes notes que gairebé sempre ploren serveixin de gaudi per a algú...» Sona molt dramàtic, ¿no creu?

–Tot i que crec que aquest disc és bastant obert, té molta dosi de dramatisme, sí. I és que encara que estiguis tocant per alegries, el dolor sempre hi és. Jo no em puc retirar d’aquesta expressió de cop i volta. De vegades dónes un missatge carregat de dolor i et produeix satisfacció, tot i que soni paradoxal. Em passava moltes vegades quan escoltava Camarón: veia que s’estava matant mentre cantava, però ¡quina alegria em provocava la seva veu!

-¿I com es desprèn un d’«una amarga espina clavada en el alma», com li fa cantar al mateix Enrique Morente a la peça Autorretrato?

–¿Que com es desprèn un..? Potser amb una altra espina, no ho sé. De totes maneres, es titula Autorretrato però reflecteix un moment determinat, un retrat, no tota una vida. Potser un altre dia n’escriuré un altre i resarà diferent.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

–Al disc s’atreveix a tocar la guitarra elèctrica en un bolero. Ja que l’amic Morente ha compartit compassos amb Pat Metheny, ¿com veuria un duel de guitarres amb el jazzman nord-americà?

–Va ser una aventureta. Vaig agafar la guitarra elèctrica que el meu tècnic tenia allà, em va agradar el so i em vaig posar on no em demanen. Però em va agradar el resultat. En realitat, és una anècdota. Això de Metheny, doncs un dia fins i tot parlaré amb ell, però li tinc tant respecte que em fa por... A més, aquestes coses s’han de fer bé. Requereixen temps per trobar aquell punt al camí. No ho sé. Potser algun dia...