Grass, autor d''El timbal de llauna', publica 'La caixa dels desitjos', segona part de les seves memòries

Des que va publicar el seu primer i exitós llibre, El timbal de llauna (1959), l’obra narrativa del nobel alemany Günter Grass (Gdansk, 1927) ha crescut inseparable dels ets i uts de la seva pròpia vida. Com un contrapunt a la seva enorme capacitat per fabular, aquest pes autobiogràfic es nota sobretot en l’elecció obsessiva dels temes, en la combinació dels seus escrits amb dibuixos i escultures

–que acostumen a funcionar com a apèndixs de la narració– i fins i tot en el mateix procés físic d’escriure-les: la novel·la El rodaballo, per exemple, es va dir així gràcies a un sopar que va preparar per a la seva primera i la seva segona dona.

Aquest detall, amb molts més, apareix a La caixa dels desitjos (Edicions 62 / Alfaguara), el segon volum de memòries que publica, dos anys després de la polèmica Tot pelant la ceba, on explicava un secret ocultat durant tota una vida: la seva pertinença a la SS de Hitler. Aquell escàndol, que va esclatar l’agost de l’any 2006, va fer que Grass escrivís el llibre de poemes Payaso de agosto, que acaba de publicar Bartleby Editores.

La primera entrega dels seus records comprenia la seva infància i la seva joventut, i estava dominada per la passivitat. «Vaig guardar silenci», escrivia Grass, i recordava que era un jove que es «deixava seduir» pel nazisme; «creia el Führer» i retreia al seu pare «l’ambient tancat, petitburgès, ple d’imposicions familiars».

Fills, matrimonis i llibres

La caixa dels desitjos, que comença després de l’èxit d’El timbal de llauna, s’ha de veure com un llibre actiu, vital, valent i apassionat. Del pare coartador passem als fills, els matrimonis i els llibres. No sembla exagerat imaginar que aquesta connexió entre vida i literatura va ser el que va ajudar Günter Grass a superar els errors de joventut. La seva vida, ara ho comprenem, no va ser mai una vida ordenada. Fruit de les seves quatre relacions de parella, Grass té vuit fills –tres d’ells, fillastres– i són ells precisament els que prenen la veu en aquestes memòries. L’estratègia narrativa és brillant i busca una certa càrrega simbòlica: ara són els seus fills els que parlen del progenitor, agafen el micròfon d’un en un i, mentre recorden la seva infància, reten comptes amb el seu pare.

Es tracta, evidentment, d’un artifici literari, ja que és el mateix Grass qui escriu, però aquesta proximitat distanciada li permet l’autocrítica enfront de la seva àmplia família. Ell és el «pare que no va donar la talla», que no tenia mai temps per jugar, el vell que «viu sol, encara ara viu purament a nivell del passat». A més dels fills, hi ha Mariechen, una amiga de la família (a qui els nens diuen àvia) que actua com a element aglutinador. Basada en la fotògrafa Maria Rama, que durant anys va seguir l’escriptor, Mariechen ho fotografia tot amb una càmera antiga que té poders màgics: fa sortir a la llum els desitjos i revela alguns secrets familiars. Tot i la tensió entre els fills, el retrat sentimental i familiar que emergeix del llibre és entranyable, amb uns tocs d’humor molt coherents amb l’obra de Grass.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

Ràbia interior

La vitalitat d’aquestes memòries troba un complement preciós en la ferocitat que irradien els poemes de Payaso de agosto. Inseparables sovint dels seus dibuixos, aquests versos neixen com a reacció introspectiva a les crítiques que va despertar la confessió sobre el seu passat nazi. Són poemes essencials i fatídics, tocats per una ràbia interior, on el poeta despulla la seva incertesa i sobretot la seva vergonya, que «s’arrossega a un forat/ que ja està ocupat». No estalvia patiment i l’únic consol sembla residir en l’essència dels plaers naturals que dibuixa, en un conill escorxat o una sopa de remolatxa «amb records picats/ de sopes en un altre temps/ àpats a Polònia,/ quan tot escassejava». Encara que darrere de la seva vergonya també hi emergeix una crítica als mètodes periodístics. Ho podem veure a la imatge grotesca que destil·la el poema Payaso de agosto: «E incluso el gorro puntiagudo, hecho/ con el periódico de ayer, queda bien, porque vale siempre».