Màlaga presenta un tercer grau a Carrillo en forma de documental

Cap metge ha aconseguit convèncer Santiago Carrillo que deixi de fumar. El tabac és com el comunisme: forma part de la seva pell. «Fumo perquè em dóna seguretat i autocontrol. El cigarro és un suport increïble, sobretot quan he de parlar amb algú que em cau gros». Així començaCarrillo, comunista, un valuós i valent documental que s’estrena divendres que ve i que ahir es va passar al Festival de Màlaga, ciutat a la qual va viatjar l’exlíder del Partit Comunista d’Espanya. La seva sinceritat i el seu bon humor van provocar al final un llarg aplaudiment per part de la premsa.

Als 94 anys, Carrillo no té ni un sol pèl a la llengua. Està gran, sí. Però el cap encara li funciona com un rellotge. El primer que va fer va ser queixar-se que tots els periodistes li pregunten sempre el mateix: «¿Què hi ha de Paracuellos?» Ningú li esmenta la «lluita èpica» de la qual va formar part del 1936 al 1939. «Madrid era una ciutat amb bombardejos continus. El quadro era acollonant. Morien nens i dones cada dia. Però, és clar, de l’únic que em pregunten ara és d’allò de Paracuellos. Que aquesta sigui l’única qüestió és una demostració d’ignorància», va confessar Carrillo, que durant la guerra civil va animar els madrilenys a entonar mil cops elNo passaran. «Evidentment, hi va haver atrocitats, però és que en aquell moment la nostra única obsessió era que la capital no caigués», confessa Carrillo al documental. Com que la cortesia no exclou el coratge, a la trobada amb els mitjans, Carrillo va afegir haver comès errors a la seva vida. Ara bé, ¿se’n penedeix? «No. No sóc creient», va sentenciar.

Carrillo, comunista és el resultat d’una llarga entrevista entre el realitzador Manuel Martín Cuenca (La flaqueza del bolchevique) i el líder comunista, que va qualificar el documental d’«interrogatori de tercer grau». L’expolític es va enfrontar al cineasta sense tenir ni idea de què li preguntaria. «No hi va haver pacte previ», va aclarir Martín Cuenca.

El film --que conté valuoses imatges d’arxiu-- suposa un increïble viatge al passat. Quan es va declarar la República, el 1931, Carrillo ja era un homenet de 16 anys. Més tard va venir la guerra i es va convertir en un membre de ple dret de la Junta que defensava Madrid de l’atac dels feixistes.

ENEMISTAT AMB EL SEU PARE / Si Carrillo no té pèls a la llengua per assumir els crims de Paracuellos, tampoc en té per parlar del seu pare, a qui va retirar la salutació arran d’una traïció política. «Allò em va doldre més que la mort de la meva mare», confessa davant la càmera.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

El documental també aborda l’exili a França, així com els sentiments el dia que va morir Franco. «No vaig brindar amb xampany. Em va fer vergonya que aquell home hagués mort en un llit, al seu lloc de dictador», reconeix.

Ara som al 2009. I els polítics ja no són els d’abans. «Ara fan el que poden. Algun ho fa molt malament, però és que a la meva època les circumstàncies històriques ens en van fer aprendre. Per això vam donar la talla. Si la transició ens sortia bé ens havíem guanyat el dret a viure», va concloure.