Bruguera publica la poesia de la canadenca Margaret Atwood

A Margaret Atwood (Ottawa, 1939) els versos li brollen del cap i passen al paper sense que sàpiga si tindran una coherència, un tema comú amb d'altres, ni tan sols si podran formar un llibre. "Les paraules són les que et van conduint, a diferència de la novel.la", afirma, pocs dies després que el seu últim poemari, La puerta, una obra del 2007, hagi estat publicat en castellà per Bruguera.

Atwood, que fa poc més de sis mesos va ser guardonada amb el premi Príncep d'Astúries de les Lletres, va començar a escriure poemes als 16 anys, però en va trigar 10 a publicar-los. Igual que va ser una lectora compulsiva de tot el que li queia a les mans, tam- bé ha estat una escriptora prolífica de novel.les, crítica literària i activista política de gairebé totes les causes que van convulsionar el segle XX.

"Quan era jove escrivia més poesia, em costava més escriure novel.la. En els últims 10 anys és al revés", va explicar ahir a través d'una videoconferència des del gèlid, segons va comentar ella amb enveja pel clima espanyol, Canadà.

EMOCIÓ I MÚSICA

"Probablement s'escriu més poesia en moments difícils, de més pressió sobre les persones", afegeix. "S'ha de meditar sobre el destí, sobre el món, i probablement sobre aquestes coses s'hi reflexiona quan les coses no van bé". Considera que, almenys en el seu cas, tots els gèneres es mereixen el mateix reconeixement, però la poesia "és emoció", i "està molt pròxima a la música".

Detallista en la cura de cada paraula i de cada vers, l'escriptora diverses vegades candidata al Nobel traça a La puerta un panorama des dels seus records d'infància fins als assumptes relacionats amb la vellesa, sobre la qual és "dolorós" escriure. Enmig, les seves reflexions sobre l'amor o el medi ambient, una nova causa que ha abraçat amb un renovat entusiasme.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

Autora de novel.les com Oryx y Crake, Ojo de gato, El cuento de la criada o L'assassí cec, premi Booker 2000, que va començar a escriure a Espanya un any abans, Atwood acumula una experiència vital que la fa bascular entre les ganes de viure i la brevetat del futur. "Per una part hi ha el desig de viure eternament, de passar-s'ho bé, i per l'altra, certa nostàlgia i una mica de por del futur en la mesura en què als 70 anys es té més passat que futur", explica.

En tot cas, assenyala que "tots els escriptors són optimistes". Una altra qüestió és si parla l'Atwood ciutadana. Ella no es deixa arrossegar pel mal moment de l'economia ni pel "complicat període" per al medi ambient. Confia en la capacitat de l'ésser humà per enfrontar-se als problemes però dubta que hi hagi entre els governants "voluntat política" per solucionar-los.