Crònica de Luis Troquel: 'No només de nostàlgia viu Juan Luis Guerra'

El que té de bo no haver semblat mai jove és que, de gran, tampoc se't veu envellit. Dimarts passat, Juan Luis Guerra semblava el mateix que fa 17 anys omplia anticipadament la Monumental i, dos anys després, deixava petit el Palau Sant Jordi. "¿La pròxima vegada necessitarà un Estadi Olímpic?", deia llavors aquest mateix diari. Aquesta pròxima vegada no va arribar fins al 2005, després d'haver superat una greu malaltia i ja com a fervent militant de l'església evangèlica, en un pavelló Olímpic de Badalona mig buit.

Semblava que en aquesta ocasió sí que ompliria. El seu últim disc,La llave de mi corazón,li ha obert perspectives com cap des dels seus dies de glòria iBachata rosa. Però malgrat els molts guardons internacionals obtinguts, el Sant Jordi es va haver de reduir perquè no resultés desangelat amb només 7.000 persones. I més de la meitat hispanoamericans; cosa que, lògicament, era aquí impensable el 1991.

Llàstima per a tots aquells que s'ho van perdre, perquè va ser un dels concerts llatins millors de les últimes temporades. La sevaTravesía world tourcomença amb imatges gravades en vídeo d'un avió sobrevolant els cinc continents per aterrar just a la pantalla central. S'obre la comporta i se'l veu a ell. Baixa l'escaleta, puja a un ascensor i apareix, per fi en carn i ossos, sobre l'escenari cantant la cançó que dóna nom a la gira.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

Va ser com si el temps no hagués passat en el millor sentit de l'expressió; ja que a més a més de recuperar gran part del repertori d'aquells temps en què plovia cafè, el seu excel.lent nou disc transformava la nit en molt més que una reunió nostàlgica. I això que aquest dominicà és d'aquells que no han gravat mai un mal disc. De gairebé tots en va rescatar alguna cosa, fins i tot dues peces del de temàtica cristiana. La veritat és que va xocar veure'l passar directament de la religiositat proselitista dePara tia la picardiosa sexualitat deLa Bilirubina.Més ben encaixada va estar en canviLas avispas(¡tan bona que fins i tot vénen ganes de convertir-se!) abans deLa Gallera,que al seu dia ja semblava un passatge pagà de la Bíblia i que va introduir tocant ell mateix un solo blueser de guitarra elèctrica.

Va prevaler el ritme de merengue, encara que també hi va haver una mica de salsa i molta batxata. En primera línia, tres coristes van rememorar els inicis de 4.40, i també van tenir especial protagonisme els sis percussionistes de la seva macrobanda, que fins i tot van acabar recreant la coreografia deThrilleral més pur estil presó filipina. I, obrint una generosa tanda de bisos, la insubstituïbleVisa para un sueño; per cert, el seu compatriota Pavel Núñez gairebé es queda sense poder exercir de teloner perquè no li volien concedir el visat.