LA CIUTAT CANSADA (II)

Ve de la pàgina anterior

bra a gambades, fingint amb els llavis un gest de mal humor; però torna cap al mirall i s'atura balancejant el cos.

Li sembla que de bonica no ho deu ser pas, almenys considerant-ho d'acord amb el patró de bellesa que ella s'ha format d'una manera vaga. Però qui sap? Es reconeix un atractiu i el record del somni li fa saltar el cor. Fa unes passes de puntetes, sense perdre el reflex de la seva figura, imitant posats de gran senyora, acostant-se i allunyant-se, fins que es troba blena i s'aparta tot fent-se una ganyota.

La tendresa del seu miratge no la deixa, la va seguint per tota la casa. D'esma, regira un armari i en treu retalls de tela, que s'emprova ajustant-se'ls al cos. De sobte s'adona --com si un oreig de nit obrís una finestra-- que necessita ancorar la seva melangia.

"A qui deus enyorar?", pensa. Una vertiginosa parada d'imatges recorre el seu enteniment, però la de Daniel s'assegura més en l'escenari de la seva memòria i es mou d'una manera lenta, de front i de perfil, dòcil a la contemplació. "Encara deu dormir", suposa.

I s'equivoca, perquè el pintor s'ha llevat d'hora. De bon matí, li ha semblat que l'enardiment creador l'assistiria, i es troba davant el cavallet amb el cap entre les mans, temerós de la blancor de la tela.

Sent la nosa dels segles de pintura que l'han precedit i vol trobar la seva veu enmig d'un cor immortal que l'eixorda. Alguna vegada ha arribat a omplir la paleta i a untar un pinzell, però la comunicació divina no es presenta i, de fet, no ha pintat mai.

De vegades, la pressa el desespera i repeteix baixet l'afirmació del seu ofici no nat: "Sóc pintor... sóc pintor". S'imagina una cua d'homes en un indret vaporós, i ell en forma part i va avançant, ara un pas, ara un altre; cal arribar a algun lloc que no ha pogut definir ben bé, però que, quan hi sigui i li toqui el torn, podrà realitzar-se el seu desig.

Un raig de sol el visita a través d'una finestra, i una tebior generadora d'amorança el fa pensar en la Marta. Sempre que evoca la noia, la seva manera de viure i el concepte que tenen de les coses ella i la seva família, el desconcerten. No sap si una dona així pot agradar-li, però està segur que seria millor que no li agradés.

Cap al migdia, un pressentiment li fa intuir que els Flossià, si algú no hi vetlla, es quedaran sense dinar. Mentalment, veu la paraula ñdinarO entre cometes, com un artifici que, aplicat als seus amics, només es pot usar per a entendre's.

Es vesteix lentament i quan surt al carrer, l'enlluerna la brillantor de l'asfalt, polimentat per milers i milers de rodes. Compra uns quants aliments en una botiga propera i després, guiat per una habitud, s'atura en un quiosc de periòdics. Els titulars dels diaris parlen d'un terratrèmol a Turquia i d'una idea que ha tingut la senyora del president dels Estats Units; les revistes gràfiques publiquen retrats del regidor Bondi, que acaba de retornar d'una visita a diverses ciutats del món, i del general de policia, a qui els editors feliciten per la festa de fer els anys. En Daniel es recorda que la Marta en complirà divuit molt aviat i aquest pensament, qui sap per quins lligams, li fa prémer els paquets de queviures i l'obliga a caminar més de pressa. Es diverteix classificant les persones segons el seu vestit o el seu posat. Hi ha sectors de la ciutat tan allunyats l'un de l'altre que, quan algú surt de la seva demarcació, la gent l'encasella pel seu accent i els seus costums, com si fos un estranger.

En Daniel es creua amb una parella de vells del barri antic, els ciutadans més fàcils de reconèixer; van vestits a la moda dels finals d'un segle ple de prestigi i mostren l'urc de la seva aristocràcia. No es tracta pas d'una qualitat de la sang, sinó d'una noblesa que ve de la pols de la pedra i, sobretot, de la satisfacció de saber que les sis tradicions s'originaren en llur sector.

El pintor recorda que té un oncle nascut al barri antic i ja està a punt d'enorgullir-se'n, però veu venir un tramvia que li va bé i fa una correguda i se'n distreu. En poc menys d'una hora, arriba a la casa on viuen els Flossià i, en disposar-se a entrar-hi, veu de lluny l'Elies i el seu fill. Els fa un senyal amb la mà i els espera.

L'Elies s'adona dels paquets que porta el seu visitant i n'endevina el contingut. Es frega les mans i després s'enfonsa els dits a la barba. "L'hauràs de tractar bé", pensa, "caldrà fer un esforç". Generalment, no dissimula el seu menyspreu, des d'una vegada en què el pintor, en presència seva, va dir emfàticament que no podia passar ni un dia més sense anar al barber. El vell va prendre's aquestes paraules com una ofensa a la condició humana que ell estimava més i va expressar una protesta en veu alta, a crits, alçant els braços com un profeta, dominat per la ira. En Daniel es va esglaiar --una altra cosa que desplagué al vel-- i digué que, en realitat, allò ho havia dit per fer riure, que no ho pensava de debò i que portaria els cabells com aleshores durant setmanes i setmanes. El cert és que, per molt temps, no s'atreví a trencar la prometença, i cada vegada que en Flossià el veia, pensava que no li podria dedicar una petita estimació fins que tingués la gosadia de presentar-se davant seu amb un pentinat esclatadorament nou.

Després de saludar-se, pugen l'escala plegats. En Daniel sent la mà de l'Elies damunt la seva espatlla, i s'encongeix una mica, feliç de rebre aquesta prova de bona disposició d'esperit.

En el primer replà, troben un home baix, que es planta fent una reverència mentre es treu el barret com si fes volar uns coloms invisibles.

--He comprat una cosa que no em va prou bé --diu tot mostrant un envoltori--. Em disposo a fer una experiència i, si no resulta, demà n'assajaré una altra...

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

En Marc no li torna la salutació. No pot sofrir la seva inclinació pels petits misteris, ni el seu gust per subratllar les paraules canviant l'entonació de la veu, ni el seu costum de contestar sempre el telèfon amb les mateixes paraules: "el senyor Orbeu a l'aparell...". L'odia per l'aire que té de presentar com a propi un sistema filosòfic que el va vèncer, com una malaltia, després de llegir sense profit una obra d'Abubaker, i pel gest de dits (amb una mà que acosta a frec del rostre d'aquell amb qui parla) que adopta quan repeteix la recepta apresa: "cal fugir de la ciutat i retornar a la naturalesa, iniciant el recomençament de tota cosa per a triar les que ens acostin més a Déu!". En Marc no recorda haver parlat més que una vegada amb aquest veí, i fou per proclamar la seva adhesió al capteniment de la família. Li digué que no calia fugir d'enlloc, sinó treure'n tot allò que feia nosa, i que no faria mai res perquè tenia poques lliçons i mal apreses. L'home petit se'l mirà amb un somriure flotant ran de la cara. "Ja es veurà, ja es veurà", va dir-li i obrí la porta per anar-se'n, com un ocell que fugís.

En Marc va creure, en aquella ocasió, que qualsevol Flossià podia aprovar-li la conducta. Cercà la mirada del seu pare, segur que aquest li faria que sí amb el cap, però l'Elies s'estirà com per desentumir-se i li digué que era un llonze.