Javier Bardem aconsegueix de la mà dels germans Coen el primer Oscar per a un actor espanyol

Ni Javier Bardem ni els Coen podien haver construït a No es país para viejos treballs més allunyats dels formats tradicionals de Hollywood. Diumenge, no obstant, els tres creadors iconoclastes van acceptar encantats rendir-se al final feliç que van imposar els Oscars. L'or de l'espanyol va tenir, a més, aires històrics. I ell no va desaprofitar l'oportunitat per convertir-lo en una reivindicació de la "dinastia Bardem" i d'un ofici: no el d'actor, el de "còmic". Després de la gala, va celebrar el seu triomf amb els seus amics.

Ala història li agrada el joc. Fa 49 anys, una meravellosa pel.lícula francesa, El meu oncle, guanyava l'Oscar en categoria de parla no anglesa i una de les que deixava a les portes de l'or era una producció espanyola. Es titulava La venganza i el seu director tenia un cognom que avui és en boca de tot Hollywood: Bardem.

Qui era a tocar de l'Oscar fa gairebé mig segle era Juan Antonio Bardem, referent històric del cine espanyol. I qui el va conquistar finalment diumenge, prenent-se una dolça revenja i escrivint amb majúscules en la història dels Oscars el primer nom d'un actor espanyol era el seu nebot, Javier Bardem.

ELS REIS COEN

Bardem va triomfar de la mà de Joel i Ethan Coen, que es van convertir en reis de la 80a edició dels Oscars amb quatre estatuetes per a No es país para viejos, incloent- hi les de millor pel.lícula, millor direcció i millor guió adaptat (de la novel.la homònima de Cormac McCarthy). I en un emocionat discurs bilingüe dalt de l'escenari, a la sala de premsa i en una trobada posterior amb els mitjans espanyols, l'actor es va rendir al talent i "la genialitat" dels directors, va dedicar el seu èxit a la "dinastia" familiar i va reivindicar el seu ofici, amb un terme "menystingut últimament massa i que comporta orgull i integritat: còmic. Això és per a Espanya".

Amb Anton Chigurh, el seu memorable malvat, guanyava l'antiestablishment, un antiheroi que, armat amb un pentinat per recordar i una màquina de matar vaques, fa miques els estereotips de Hollywood. El mateix passava amb l'estil dels Coen, acostumats als marges. "Estem molt agraïts a tots per deixar- nos continuar jugant al nostre racó del parc infantil", va dir Joel Coen.

Els Oscars es rendien a una visió més artística que en algunes edicions recents. Però van tenir el seu toc salomònic, repartint premis entre pel.lícules més exitoses entre la crítica que a la taquilla com Pozos de ambición i Michael Clayton i entre fenòmens més massius com Ratatouille, Juno i El ultimátum de Bourne.

RESSONS DE VAGA

Aquesta divisió entre les màximes nominades i els gustos massius del públic feia témer als mesuradors d'audiència per televisió. Però per analitzar aquesta possible desconnexió s'hi hauria de sumar el guió d'una cerimònia que va aprofitar uns avorrits vídeos filmats per utilitzar en cas que els guionistes haguessin prosseguit amb la seva vaga i va deixar patent que aquesta vegada hi va haver menys temps per preparar un text amb ganxo.

Des d'un primer videomuntatge que semblava que hagués filmat un becari que acaba d'arribar a una casa de videojocs, es va demostrar que la màgia de la nit l'haurien d'aportar els guanyadors. I malgrat que hi va haver bons moments del presentador, Jon Stewart, va quedar ben clar que el seu fort no és mantenir vives tres hores i 17 minuts d'entreteniment.

Notícies relacionades

Un incendi crema en una planta de residus de la Zona Franca, a Barcelona

La UPF detecta un possible atac informàtic

La vetllada va deixar perles --"quan en una pel.lícula de Hollywood hi ha un candidat a president negre i una dona, un asteroide està a punt d'estavellar-se contra l'està-

tua de la Llibertat"--. Però l'emoció la va posar gent com el músic Glen Hansard, Oscar a millor cançó. "Feu art, feu art", va demanar. Més d'un prestava atenció.