Javier Cárdenas: "A vegades, m'escolto i em cabrejo"

Javier Cárdenas (Barcelona, 1970) torna a la tele, a TVE-1, amb un programa d’entrevistes, reportatges i notícies curioses que conserva l’esperit del seu exitós Levántate y Cárdenas de Radio Europa FM. Se’n va anar a la ràdio buscant llibertat i a Hora punta (dilluns a divendres, 22.15) podrà fer el que més li agrada. 

–¿Competir amb El hormiguero i El intermedio és un acte valent o inconscient?

–Vull pensar que valent. No obstant, no venim a guanyar, seria absurd amb programes tan potents. Només volem fer un programa diferent, i si tenim el suport de l’audiència, millor.

–¿És un Levántate y Cárdenas televisiu?

–TVE ens va donar l’opció de plasmar l’esperit de la ràdio a la tele. Però les històries seran diferents.

–El políticament correcte no és el seu fort. ¿Té por? 

–No en tinc. Fa molts anys que estic en això per saber que encara que siguem el millor programa del món hi haurà crítiques. 

–¿I a les xarxes socials?

–Aquest any he viscut dos incendis a Twitter: van fer trending topic d’una cosa que jo no havia dit. Són dos àudios que van manipular i ens hem menjat un marró increïble. Vam emetre el tall i el nostre públic va veure que n’havien tret segons.

–Graven al plató de Crónicas marcianas. ¿Tornen els fantasmes del passat?

–Quan vaig arribar al plató estava com havia quedat fa 15 anys. I ara estaré aquí jo sol. Si m’ho arriben a dir fa uns anys... La vida és acollonant.

–¿Li deu molt a aquell programa?

–Xavier Sardà i jo teníem una manera de veure la vida totalment oposada. Jo li demanava fer coses diferents, però ell ho tenia molt clar i me n’anava molt enfadat a casa. Però li tinc molt afecte.

–¿L’obsessiona innovar?

–Sí. He sigut un tio frustrat en aquest sentit. Vaig estar cinc anys meravellosos amb Alfons Arús en què feia el que volia. Però després vaig treballar amb productores que m’encasellaven. La ràdio em va donar aquesta llibertat.

–Amb tot el que està passant, ¿com aconsegueix que la gent es llevi de bon humor? 

–No ho sé. Perquè a vegades m’escolto i em cabrejo. Em poso molt pesat, de mal rotllo… Tinc una guerra amb mi mateix important.

–¿Fa autocrítica?

–Moltíssima.Tinc un munt de defectes i no em fa falta que ningú m’ho digui. 

–I més sent tan escoltat

–Sí. Encara que quan faig un programa no penso en la gent que m’escolta, sinó que a mi em diverteixi. Però crec que la gent capta l’avantatge d’anar sense guió, encara que m’equivoqui molt. I valoren que em mulli on altres callen per no ser políticament incorrectes.

–Se l’ha acusat d’explotar els seus friquis.

–Al contrari. Carmen de Mairena sempre em va agrair que la tragués de la prostitució i Pozí estava en la indigència, es moria de fam, la seva família el drogava… Tota aquesta gent tan crítica no va trucar a afers socials i li va pagar un geriàtric perquè passés els últims anys de vida, com jo vaig fer, i n’estic molt orgullós.

–¿Es mou per les audiències?

–És un orgull tenir-les bones, però no tot el que tingui més audiència ha de ser millor.

Notícies relacionades

«Si volen guerra, ¡jo, ni un pas enrere!»

L’harakiri inconclús de la senyora Mariko

–Té els seus límits: res de cor.

–A la directora de Tal cual (A-3 TV) l’havia advertit que no presentaria vídeos del cor. Ho vaig aguantar un dia, dos, però al tercer, quan n’havia de presentar un de Belén Esteban, me’n vaig anar en directe. Però, és clar, tenir dignitat quan tens una bona feina –jo la tenia a la ràdio–, és molt senzill.