Anar al contingut

Universitats no excel·lents

El talent hi és, però per avançar han de millorar la inversió i la governança

Les institucions espanyoles ocupen llocs discrets en els rànquings internacionals

ANTONIO MADRIDEJOS / BARCELONA

Les universitats espanyoles han fet un gran salt en les últimes dècades, tant en formació com en producció, però això no evita que les més ben situades encara tinguin serioses dificultats per entrar en el grup de les 200 primeres segons els rànquings internacionals. Lògicament, competir amb Cambridge o Harvard no entra dins dels objectius realistes, però Espanya sí que n'hauria de tenir almenys alguna entre les 100 o fins i tot les 60 primeres, d'acord amb el seu pes econòmic, comenta Joaquim Coello, president honorari de l'associació Barcelona Global i expresident del consell social de la UB. «La universitat d'excel·lència, poder captar talent i retenir-lo, és un motor de l'economia», sintetitza Francesc Solà, director de Fira 2000.

Malgrat que el potencial hi és, i prova d'això és que algunes facultats de l'àmbit científic i econòmic sí que figuren en l'excel·lència internacional, no hi ha cap universitat en el seu conjunt. Per posar un exemple, a la classificació ARWU, rànquing que elabora la Universitat Jiao Tong de Xangai, Espanya no solament se situa a anys llum dels Estats Units o el Regne Unit, que copen els primers llocs, sinó també de països com Bèlgica, Suècia, Israel o fins i tot Aràbia Saudita. La primera espanyola, la UB, es troba en el grup comprès entre la 151 i la 200 millors del món, mentre que n'hi ha quatre més entre els llocs 201 i 300. La llistes ARWU, QS i Times, per citar les tres més populars, poden utilitzar criteris discutibles, però és evident que tenen influència a l'hora de captar estudiants o d'atraure inversions. En definitiva, que aparèixer-hi s'ha convertit en un dels objectius dels gestors universitaris.

FÒRUM DE DEBAT / Per analitzar aquests dèficits i plantejar millores, l'associació Barcelona Global organitza aquest mes tres sessions amb coneguts especialistes. Un d'ells, Teresa García Milà, directora de la Barcelona Graduate School of Economics, afirma: «Tenim departaments ben situats, com ara Economia de la UPF, Arquitectura Ambiental de la UPC o Veterinària de la UAB, entre molts altres, però per entrar en els rànquings generals influeix ser gran en tot». De fet, hi ha exemples clars que les coses no estan tan malament, almenys a Catalunya: per una banda, el nivell amb què surten els estudiants, ja que doctorands i postdocs competeixen amb col·legues internacionals en les millors universitats del món; per l'altra, la gran demanda d'estudiants estrangers que volen realitzar postgraus,

Enric Canela, vicerector de la UB, observa amb cautela les llistes perquè, entre altres qüestions, solen penalitzar les universitats amb molts estudis professionals que generen poques publicacions «però que són imprescindibles per a un país», com ara Magisteri o Infermeria. Canela recorda també que alguns rànquings valoren de forma desmesurada criteris com el seu prestigi subjectiu o haver tingut en la seva història algun professor guanyador del Nobel, fet que provoca que algunes universitats asiàtiques contractin els llorejats com a professors visitants sense exigir-los permanència.

«Si s'apliqués només el criteri de publicacions altament citades, guanyaríem molts punts», diu Canela. Així, a la llista Best Global Universities, més centrada en aquest camp, la UB és la 97, i la UAB, la 160. «Són posicions en el club selecte, un mèrit perquè competim amb universitats que tenen un pressupost 10 vegades superior per estudiant -afegeix-. Podríem millorar, però, sincerament, no estem tan malament». Al món hi ha 15.000 universitats.

La inversió és clau en l'èxit. «Ho intentem compensar amb voluntarisme, però el pressupost té una correlació directa amb el resultat final», resumeix Ferran Sancho, rector de la UAB. Al marge de la docència, la falta de diners influeix greument en el nombre de becaris i postdocs, que a la llarga són els que més rendeixen científicament pel seu caràcter innovador.

El segon gran problema és de gestió, d'autonomia: amb independència dels diners disponibles, les universitats no tenen capacitat per realitzar fitxatges perquè no poden negociar sous. «Així no podem ser competitius. És cert que Catalunya és atractiva i que aconsegueix atraure talents de l'estranger, però la majoria solen anar als centres d'investigació perquè tenen més capacitat de negociació», diu Canela. García Milà alaba la creació del programa ICREA, amb la figura del contractat no funcionarial i ben pagat, i explica també que són necessàries millores en la governança per acabar amb pràctiques endogàmiques, amb la dinàmica del «protegeixo el que és dels meus». «Si volem tenir universitats a la primera divisió, es necessiten recursos, incentius i una organització més flexible», insisteix Martí Parellada, director de l'Institut d'Economia de Barcelona.

«Catalunya i, en general, Espanya han aconseguit que la universitat deixés de ser una cosa de les elits», conclou Coello. No obstant, prossegueix, falta un impuls per tenir universitats que siguin referents internacionals. En la seva opinió, és clau «implicar-hi la indústria». «Sobre la base del que ja tenim, que no està tan malament, s'ha d'organitzar un canvi curricular. Mirin, diuen les empreses, volem que els universitaris surtin amb aquestes característiques i estem disposats a invertir perquè això sigui possible».

0 Comentaris