Manuel Valls: "A Europa ha quedat clar que el procés era un carreró sense sortida"

Després de cinc mesos d'hibernació, Manuel Valls ha reaparegut amb força en l'escena política francesa, un "retorn ple de soroll i de ràbia", com expressa un titular de Le Monde de divendres passat. L'ex primer ministre de François Hollande centra la seva activitat en tres temes: Catalunya, Nova Caledònia (hi ha un referèndum d'autodeterminació previst per a l'any que ve) i la defensa de la laïcitat de la República. De Catalunya tracta aquesta entrevista feta en català a casa seva, al barri parisenc de la Bastilla.

-¿Per què està intervenint tant en el debat català

-Primer perquè he nascut a Barcelona, soc fill de català i tot el que passa a Catalunya i a Espanya m'interessa. Segon, perquè aquest debat sobre Catalunya va interessar massa tard a Europa i als dirigents europeus. Es va esperar aquell fals referèndum i les imatges de violència perquè Europa s'interessés pel que estava passant a Catalunya i digués que no hi havia possibilitats que Catalunya sortís d'Espanya i es quedés a la Unió Europea (UE).

-¿Això ho haurien d'haver dit abans?

-Molt abans. Espanya hauria d'haver mobilitzat també els dirigents europeus. Era molt important dir-ho perquè no s'enganyessin els catalans. Per a mi, com català, francès i europeu, és important dir el que és Espanya a Europa i també defensar el model europeu, que és una federació d'estats nació, que són molt diferents. La construcció històrica i política d'Espanya és diferent de la de França o la d'Anglaterra. Espanya és una de les nacions més antigues, juntament amb França i la Gran Bretanya. Alemanya i Itàlia són construccions molt recents. Si a aquest món globalitzat amb grans potències com els EUA, la Xina, l'Índia, Indonèsia, on Europa és una federació fràgil d'estats nació, s'hi afegeix una crisi de projecte i es converteix en una federació de regions, s'ha acabat el projecte europeu. Espanya no és un país petit, és un gran país. Per això em sembla important parlar aquí del que està passant allà, i allà per dir el que nosaltres, els europeus, pensem.

-¿Quin pot, ser, doncs, ara el paper de l'Europa en la solució del conflicte?

-La resolució del conflicte només depèn dels polítics espanyols i catalans.

-¿No és possible una mediació?

-No i no seria acceptable per al Govern espanyol. Nosaltres a França no acceptaríem mai una mediació a Còrsega ni en els nostres territoris d'ultramar. Però era molt important dir, com ho han dit Jean-Claude Juncker, Emmanuel Macron o Angela Merkel -i és en els tractats europeus-, que nosaltres reconeixem Espanya, que és una democràcia i té una Constitució que és una de les més democràtiques que existeixen. Des del 78, s'ha de confiar en el Govern espanyol per trobar les solucions polítiques.

-¿Què li suggereix i com es pot explicar que un president de la Generalitat i mig Govern estiguin fugits a Brussel·les i l'altre mig a la presó?

-Estem entre una peça de teatre de bulevard i una tragèdia. Catalunya té una autonomia comparable a la d'altres regions d'Europa i estic segur que aquesta autonomia encara pot ser reforçada, però serà amb un diàleg entre Madrid i Barcelona, amb la reforma constitucional que s'està preparant en la comissió de les Corts. Catalunya és un idioma, són escriptors, cantants, pintors, grans arquitectes, i és una nació a Espanya que té una identitat molt forta, que té la seva història...

-¿Per a vostè, Catalunya és una nació?

-És una nació, entre les nacionalitats espanyoles, amb la seva història i a més amb la potència del que va ser la Renaixença al segle XIX, però els catalans tenen tres forces. Tenen la força de ser catalans amb la potència econòmica i cultural i amb l'idioma, que és factor d'integració de les poblacions que venen de fora. Tenen la força de ser espanyols i la força de ser europeus. Aquesta identitat triple ha de seguir i el nacionalisme independentista trenca aquest esquema plural, li fa perdre a Catalunya tota la seva força. I el fet de fugir a Brussel·les, en un exili que no aguanta la realitat política i democràtica espanyola, dona una imatge pèssima dels que fan això i crec que a Europa ha quedat molt clar que tot això no era seriós i que era un carreró sense sortida absurd.

-Com proclamar la independència i després desaparèixer.

-Sí. És el mateix. Si no fos seriós, seria ridícul. Europa viu una crisi de projecte. Hi ha el 'brexit', hi ha un ascens en tots els països del populisme, a Àustria, la República Txeca, hi ha governs egoistes, que no aporten al projecte europeu -penso en Polònia o Hongria- i hi ha una tensió amb Rússia i amb Turquia. Hi ha el desafiament de la immigració, dels refugiats, existeix el perill terrorista. Els pobles europeus dubten del que és el projecte europeu, que era democràcia, pau i creixement econòmic i social. S'ha d'anar amb compte. Jugar amb les fronteres, promoure l'independentisme i el que pot ser el nacionalisme espanyol, tot això, és molt perillós, com si aquests dirigents no se'n recordessin d'on ve Europa. Fa 70 anys va conèixer el pitjor de la humanitat amb la guerra i l'holocaust. I Espanya ha viscut 40 anys de democràcia excepcional, però són només 40 anys. I tot això només tres mesos després dels atemptats terribles de Barcelona i Cambrils. És com si la dimensió tràgica estigués absent de tots els que han provocat aquest debat. El que espero és que es pugui construir un futur comú amb Espanya i sobretot a Catalunya perquè soc conscient de les fractures de la societat catalana.

-Ha repetit que "el nacionalisme és la guerra". ¿Però França no és també un país nacionalista, al qual s'acusa de no voler cedir més sobirania en la construcció europea?

-El patriotisme és estimar el teu propi país i els que el fan. El nacionalisme pot ser la guerra perquè és la voluntat d'imposar unes idees, una concepció de la nació que em sembla molt estreta. Jo soc patriota, he après a ser francès. La bandera que la gent va treure després dels atemptats, La Marsellesa, la nostra divisa Liberté, egalité, fraternité, tot això són coses molt importants per als francesos, que tenen una identitat plural, per la immigració -l'islam és la segona religió, amb sis milions de musulmans-, però al mateix temps hi ha pocs països del món on el primer ministre pugui ser naturalitzat, nascut fora i que els seus pares no siguin francesos. Això també és França. Els dirigents polítics francesos veuen el perill per a França que el projecte europeu es trenqui. Per això les propostes de Macron sobre Europa són importants, i el que espero és que Espanya surti d'aquesta crisi i que sigui un dels elements del nou projecte europeu, amb Itàlia, Portugal, França i Alemanya.

-¿Com veu l'aplicació de l'article 155 de la Constitució i les eleccions que s'han convocat per al 21 de desembre?

-Una Constitució és un contracte, no és un tros de paper. Jo soc un apassionat de les transicions, dels moments complicats en tots els països. Per exemple, el que va passar aquí amb De Gaulle el 1958. El procés democràtic espanyol és gairebé únic, pràcticament exemplar. M'agrada molt el llibre de Javier Cercas Anatomía de un instante perquè explica molt bé el que va passar aquell febrer del 1981. Jo tenia 19 anys i vam sentir el que passava per Radio Exterior d'Espanya. Abans que parlés el Rei, va parlar Jordi Pujol, abans que els tancs sortissin a València, i les paraules de Pujol van ser molt importants. Crec que la Constitució és un contracte i Catalunya està en aquest contracte, que es pot reforçar, però això ho han de dir els polítics espanyols. Una Constitució és un Estat de dret i aquest Estat de dret s'ha d'aplicar. Jo crec que el Govern central ha fet bé d'aplicar amb intel·ligència aquest article 155 i convocar eleccions al més ràpid possible. Les eleccions no són per la independència, no són un 'sí' o un 'no', però han de donar un resultat -així ho espero- que permeti un nou cicle polític i de sortida d'aquesta crisi perquè l'única manera de sortir és amb el diàleg, la política i la democràcia.

-¿I si tornen a guanyar els independentistes?

-Això ho decidiran els catalans, però el que ha passat queda i hi ha una paraula molt important en política que és la responsabilitat. Tothom té una responsabilitat i el carreró sense sortida queda clar. No hi pot haver una agenda independentista. La reacció d'Europa, la fugida dels dirigents catalans -altres estan a la presó per no respectar la Constitució-, les mateixes eleccions, la crisi econòmica a Catalunya -les empreses que han fugit, la baixada del turisme-, tot això pot costar car a Espanya i a la zona euro. El creixement econòmic és fràgil a Europa. Per això crec molt responsable que els polítics espanyols diguin que no hi pot haver boicot als productes catalans. Sigui quin sigui el resultat de les eleccions, tots han de ser responsables.

-Un referèndum binari, de si o no, ¿resoldria el problema de fons?

-És difícil per a mi entrar en aquest debat del referèndum. Jo no veig Espanya acceptant un referèndum només per als catalans. Hi ha gent que diu: ¿com és que el senyor Valls accepta un referèndum a Nova Caledònia? Però Nova Caledònia està a 20.000 quilòmetres de París, a 24 hores d'avió, és un territori de 250.000 persones, que està en un procés de descolonització. No té res a veure. Des del meu punt de vista, Catalunya és Espanya i tot procés d'autodeterminació em sembla completament equivocat.

-¿Què faria França en un procés similar, a Còrsega, Bretanya, Alsàcia…?

-França no hauria permès que s'arribés a aquesta situació. La construcció d'Espanya i de França és molt diferent. La diferència no ve de Lluís XIV ni dels Borbons, amb els quals hi ha una relació forta amb Espanya. Tampoc de Napoleó. És la tercera república la que a partir del 1870 construeix un Estat jacobí, centralitzat, on l'escola i la llengua franceses són la columna vertebral -no es permet als bretons, per exemple, parlar bretó-, va ser molt dur, però es va construir una identitat francesa molt forta. I això li dona molta força. Les coses han anat canviant amb la descentralització, amb les regions, amb les ciutats, que tenen més poders, però França no es pot imaginar que en el conjunt d'Europa hi hagi regions que se'n vagin.

Notícies relacionades

Manuel Valls, disposat a participar en la campanya com a "patriota català, francès i europeu"

Manuel Valls i la seva germana polemitzen a Twitter per Catalunya

-Quan diu que a França no s'hauria arribat fins aquí, ¿què vol dir?

-Si un president de regió volgués organitzar un referèndum per sortir de França, per la independència, la llei francesa s'aplicaria amb la mateixa severitat, i els jutges, de forma independent, com a Espanya, enviarien aquells dirigents a la presó.