Eleccions de sobte i a contrapeu

Els comicis autonòmics convocats per Mariano Rajoy per al 21-D han agafat amb el peu canviat la majoria dels partits. No només això. Els partits independentistes que van integrar la coalició de JxSí encara han de decidir si s'hi presenten o si assumeixen el risc de no fer-ho i es mantenen fidels al seu full de ruta d'intentar celebrar pel seu compte uns comicis «constituents» i fer cas omís de l'aplicació de l'article 155 de la Constitució. La CUP és per ara, no obstant, l'única que ha anunciat que no hi concorrerà. Quant a la resta de partits, C’s, el PSC i el PPC tenen clar qui serà el seu candidat. Els comuns, en canvi, encara tenen fins i tot com a deure pendent aclarir els integrants de la seva confluència.

  

ERC no vol ser el Brasil

Els experts econòmics mundials acostumen a definir el Brasil com un "país d'enorme futur", però que aquest, el futur, mai arriba. Seria exagerat dir que això mateix es pot aplicar a ERC, ja que els republicans eren més un partit de millor passat que futur. Oriol Junqueras i el procés, no obstant, vam girar la truita, com acrediten les enquestes des de fa més d'un any.

En aquestes cirmcumstàncies, davant unes eleccions que no desitjaven, els republicans es poden trobar davant una disjuntiva, la de participar o no en la contesa electoral. Si es recorre a l'hemeroteca i a les vegades que els líders d'ERC han assenyalat allò que són "tan demòcrates" que quan veuen una urna "s'hi llancen de cap" (Marta Rovira dixit), no sembla forassenyat pensar que sí que hi participaran.

En una situació normal, els republicans es veurien tan segurs de guanyar com insegurs de trobar amb qui pactar. Per un costat, amb un PDECat que, una vegada més, va donar mostres de fluixesa de cames, encara que aquesta vegada no va consumar, ERC, que tornarà a enarborar l'estelada, pot rebre encara algun vot més provinent de l'electorat convergent. Encara que són conscients que aquest pou de vots es va eixugant.

Per l'altre, si el partit del carrer de Provença agafa camins menys ‘radicals’, una cosa segura si el seu candidat és, per exemple, Santi Vila, això repercuteix en ERC perquè té una porta menys on pactar. Si el PDECat no es manté en la independència, res uneix ja un partit de centreesquerra amb un de centredreta.

Tot això partint de la base que no hi haurà un Junts pel Sí 2, bàsicament, perquè cap de les dues cúpules de partit ho desitgen. Concórrer en solitari tindrà altres avantatges. Per exemple, recuperar part del vot que el 27-S se'n va anar a la CUP, precisament, pel pacte amb la llavors CDC. Si a això hi sumem la més que possible no participació dels anticapitalistes en aquestes eleccions autonòmiques, això pot redundar en un percentatge més gran de l'electorat de la CUP acabi a les xarxes republicanes. Això sí, que la CUP no faci campanya pot significar que part dels seus se sumin a l'abstenció i facin impossible que l'independentisme sumi el 50% somiat.

En aquestes circumstàncies, els republicans, la marca de la independència per excel·lència, imatge reforçada per la perseverança de Junqueras a la DUI quan Carles Puigdemont es decantava cap a les eleccions, pot quedar-se bastant sola al Parlament.

Sense la CUP i amb el PDECat tornat al redil autonomista, es plantegen, els caps pensants republicans, que buscar una aliança de Govern sembla materialment impossible, vistes les ferides obertes pel procés, per exemple, amb el PSC. L'espai dels comuns sembla l'hàbitat natural d'un pacte per als republicans, però la demoscòpia ensenya que en un ambient tan polaritzat pel procés el partit d'Ada Colau no sembla capaç de trencar el sostre de vidre dels 11-13 escons que va heretar d'ICV.

Un PDECat en hores baixes

El primer que hauran de decidir els dirigents del PDECat és si accepten la legalitat estatal, la que posa en pràctica el president del Govern, Mariano Rajoy. Però les primeres reaccions són que s'hauran d'afrontar els comicis de la millor manera.

No agafen en un moment dolç, les eleccions. El PDECat és un projecte encara en construcció, amb una mica més d'un any d'existència i amb una direcció encara pendent d'aconseguir un punt de maduració. Una direcció jove al capdavant de la qual hi ha Marta Pascal, que ha tingut notables dificultats per imposar la seva autoritat davant dos poders, el del president Puigdemont i el de l'expresident Artur Mas.

En qualsevol cas, és improbable que cap d'aquests dos càrrecs optin a ser candidats. Puigdemont ha dit en nombroses ocasions que només va acceptar un únic mandat. I Mas també ha deixat clar en diverses entrevistes que no opta a ser de nou candidat.

I tampoc Pascal, una coordinadora general cada vegada més apreciada internament però que ha rebutjat ja algun nomenament institucional com el de cap de files de Junts pel Sí al Parlament. la seva intenció és portar a terme un treball intern de consolidació del projecte.

En aquestes circumstàncies, i davant la improbable reedició de Junts pel Sí, el PDECat necessitarà marcar perfil propi diferenciant-se no tan sols de la CUP, sinó també d'ERC. Podria apel·lar al sobiranisme assenyat i possibilista, uns atributs que Santi Vila, el ja exconseller d'Empresa i Coneixement, podria enarborar. Vila no ha amagat les seves aspiracions i no renuncia a res.

Una altra cosa és que es volgués dotar la candidatura d'un perfil independentista fort. O optar per una cara nova, que sorgís del planter municipalista del partit, un dels seus punts forts.

En canvi, un altre punt feble pot ser el fet que Puigdemont va estar a punt de parar el procés sobiranista i convocar eleccions dijous passat. una decisió que al conèixer-se va generar un profund malestar intern, amb anuncis com el dels diputats Albert Batalla i Jordi Cuminal de deixar el partit i abandonar el seu escó al Parlament. Altres càrrecs també trencaven el carnet. Finalment, es va fer marxa enrere. Però havia quedat de manifest una certa debilitat i fragilitat internes.

Així doncs, els comicis agafen el PDECat encara en estat de maduració, i amb l'interrogant de si acceptar uns comicis convocats pel Govern de Rajoy després de cessar el Govern en ple i dissoldre el Parlament el mateix dia que la majoria sobiranista a la Cambra catalana proclamava la independència.

La paradoxa d'una CUP a l'alça

Després de ser demonitzats i criticats (quan no insultats) pel 'establishment', la CUP arribaria a aquests comicis molt fort en les enquestes, per l'auguri que podrien repetir els seus actuals 10 escons, quan no superar-los.

El problemes és que la CUP no participarà en aquestes eleccions. Després de declarar la república, pensen a la seu del carrer de Casp, concórrer a unes eleccions autonòmiques sembla una mica pobre. Minuts després que Rajoy anunciés els comicis del 21-D, els anticapitalistes van anunciar amb sorna que aquell dia ells el que faran serà organitzar una paella popular en lloc d'acostar-se a les urnes.

Molt s'ha especulat, sobretot arran de les paraules de Pablo Casado, sobre la conveniència o no d'aplicar la llei de partits la CUP. El cert és que la decisió dels anticapitalistes, si es confirmés, seria, a la pràctica, una espècie d'auto-llei de partits. 

Els efectes de l'absència de la CUP serien diversos. Primer engruixir el sarró d'ERC i, també però menys, dels comuns. Segon, tenint en compte que els seus fans més fidels s'apuntarien a l'abstenció, això pot allunyar més l'independentisme del 50% desitjat.

Ciutadans, una campanya que va començar el 27-S

Ciutadans és el partit que més temps porta fent campanya per a unes eleccions que ha reclamat per activa (a la Generalitat) i per passiva (a partir de l'article 155). Tant de temps que la nit electoral del 27-S del 2015, quan van passar de 9 a 25 diputats i a líders de l'oposició, ja van reclamar nous comicis.

Les enquestes les donen ara entre 21 i 22 escons, encara que la seva estratègia de mà dura contra el sobiranisme i el seu retorn a les essències carregant contra el "adoctrinament" escolar les han permès repuntar en els últims mesos a costa de fer mella al PPC. Encara que saben que estan lluny dels republicans, fa més d'un any que els ‘taronges’ plantegen els nous comicis al Parlament com un duelo per la presidència entre el seu líder a Catalunya, Inés Arrimadas, i el president d'ERC, Oriol Junqueras. Volen polaritzar així la campanya per tractar d'erigir-se en la força central del bloc constitucionalista. Descarten per tant una candidatura conjunta amb el PP i el PSC amb l'argument oficial de que amb ella "es perdrien vots", encara que pel cap dels estrategs del partit l'objectiu final és el següent: si el bloc independentista no obtingués la majoria absoluta (i això dando por sentado que aquest es presentaria a les eleccions), el bloc contrari a la secessió hauria de formar un Govern de concentració que implicaria un doble tirabuixó: primer, que la resta de partits acceptessin la presidència d'Arrimadas, i segon i més difícil, que en ese encaje de bolillos haurien d'estar disposats a entrar potser fins als ‘comuns’, lo que a fecha de hoy resulta més difícil que veure un iglú en el desert. A fecha de hoy.

En l'haver de Ciutadans cabe que tanto la seva candidata com el propi partit han guanyat en experiència i en presència com a líders de l'oposició. En el deu, que la seva nova denominació com partit liberal i el seu renuncia explícita a la socialdemocràcia --demostrada al Congrés i en la seva actitud de dreta dura contra l'independentisme-- le aparten de poder esgarrapar més vots al PSC. I encara que ha intentat sobrepassar esa etiqueta presentant tot tipo d'iniciatives sobre qüestions socials, la seva carta de presentació segueix presidint-la en majúscules el seu antisobiranisme, lo que les dificulta poder seduir al votant moderat de l'extinta CiU.

Iceta somia amb la segona plaça

Il·lusos és el mínim que els haurien dit des d'altres forces si fa un any haguessin dit que aspiraven a ser els segons al Parlament, els primers si no es presentés Esquerra. Llavors els socialistes catalans estaven immersos en la seva particular crisi amb un PSOE implosionat per la investidura de Rajoy. Ara, segons enquestes, el PSC sembla haver recuperat una mica d'aire i està en disposició de disputar el lloc a Ciutadans amb Miquel Iceta repetint de candidat.

El paper del primer secretari en aquestes tenses setmanes, tractant d'evitar la DUI i l'article 155, sembla pesar més en l'electorat que les crítiques internes (dimissió inclosa  de Núria Parlon de l'executiva del PSOE) per recolzar les mesures del Govern del PP. La proclamació de la independència per part de JxSí i la CUP i la suavització del 155 també ha permès als dirigents tenir més comprensió entre les bases sobre el seu posicionament.

Hi haurà a més un altre factor que Iceta podrà agafar com a bandera: l'inici dels treballs per a la reforma Constitucional que Pedro Sánchez va anunciar haver pactat amb Rajoy. El dirigent socialista tindrà així reforços argumentals per pregonar el federalisme. Però és que a més podrà recolzar-se en dues situacions externes que podrien afavorir-lo.

La primera és la plena decantació de Ciutadans ja sense cap fre cap a la dreta. El suport dels taronges al PP al Congrés permetrà al PSC marcar distàncies i tractar de recuperar el votant més progressista que els va castigar per una indefinició en l'eix nacional que ara no tenen. I gràcies a això últim, els socialistes confien també a recuperar electors a una altra de les seves bèsties negres, els comuns.

Els gestos de complicitat del partit d'Ada Colau i especialment del líder de Podem, Albano Dante Fachin, a l'independentisme, els vol aprofitar  el PSC per obrir la porta als que els van penalitzar a les urnes pel seu paper davant la crisi econòmica però que són netament contraris a la secessió. El poder parlamentari d'abans és una quimera, però Iceta somia amb la remuntada. 

Els comuns, en un mar d'incògnites

Les eleccions enxampen els comuns, com a la majoria de partits, a contrapeu. En el seu cas, per diversos motius. El primer, perquè els segueixen agafant massa aviat, ja que saben que el seu escenari ideal és aquell en què el debat es jugui en l'eix esquerra dreta i no en el de l'eix nacional. Això sí, l'esgotament del full de ruta sobiranista podria jugar en favor seu.

Xavier Domènech, que ha capitanejat les dues victòries en les generals a Catalunya, és avui dia el millor candidat, descartada l'alcaldessa Ada Colau i la possibilitat d'emergir nous lideratges amb tan poc temps. El coordinador de Catalunya en Comú haurà de meditar si està disposat a assumir el repte que implicaria ser cap de cartell per tercera vegada en dos anys i deixar de ser el portaveu d'En Comú Podem al Congrés.

També s'haurà de veure si finalment van amb Podem als comicis. La tensió entre tots dos partits es manté des que Albano Dante Fachin va decidir treure en l'últim moment els podemistes de la confluència. Però ningú es planteja que competeixin en llistes separades si els podemistes finalment s'hi presenten (Fachin ja ha expressat els dubtes que ell i part de la seva formació tenen avui dia sobre concórrer a unes eleccions convocades per Mariano Rajoy a l'empara de l'article 155). Sense temps perquè Podem es pogués sumar a la confluència, en cas que vagin junt serà en forma de coalició, encara que no es vulgui repetir el circ de Catalunya Sí que es Pot, marcat po l'absència de Barcelona en Comú (el partit de Colau) i la guerra permanent entre Podem i ICV. 

En qualsevol cas, les aspiracions electorals dels comuns serien millorar els 11 diputats de l'actual coalició de l'esquerra alternativa al Parlament i acostar-se al màxim possible a la vintena per lluitar per la segona plaça, rivalitzant amb Ciutadans, PDECat i PSC per veure qui queda per darrere d'ERC.

L'objectiu seria poder formar govern amb els republicans encara que, per a això, haurien d'aconseguir trencar el matrimoni de conveniència que ERC manté amb els postconvergents i intentar conformar un Govern de marcat perfil social que no deixi de costat la lluita per un referèndum pactat.

L'objectiu popular: evitar una altra trompada

Amb un sol vot més dels 349.193 que van obtenir en les eleccions del 27 de setembre del 2015, més d'un dirigent del PP català es donaria per satisfet. Al quarter general dels populars (tant el de Barcelona com el de Madrid) són conscients del desgast sofert pel partit en els últims mesos per la gestió del debat sobiranista i tampoc els escapa la maniobra que els ha fet Ciutadans com a defensor del 155 per convocar comicis i captar així el votant més espanyolista. Tot el que fos salvar els trastos i mantenir els seus 11 diputats seria una victòria per a ells, però no ho tenen fàcil.

Notícies relacionades

Surten a llum els diners que Pedro Sánchez té al banc

Una carta redactada pel president

El líder dels conservadors catalans, Xavier García Albiol, defensava fa sols uns dies que el Govern central havia de fixar les eleccions autonòmiques al cap d'uns mesos per donar temps així que s'apuntalessin les mesures de l'article 155 i es rebaixés l'onada sobiranista. També sostenen veus del PPC que amb això el seu president també volia assentar el seu lideratge, que segueix generant reticències en alguns sectors de la seva formació. Rajoy, no obstant, ha cridat a les urnes al més aviat possible, cosa que paradoxalment també pot acabar beneficiant Albiol: la seva ratificació com a candidat està pràcticament feta per no dir que està feta del tot, ja que no hi ha temps ni que apareguin altres noms (la ministra Dolors Montserrat) disposats a cremar-se més enllà que se'ls esmenti tan sols per marejar la perdiu.

Cabria una altra possibilitat. La que va plantejar aquest dissabte la vicesecretària d'estudis i programes del PP i diputada al Parlament, Andrea Levy: una candidatura conjunta dels partits constitucionalistes. Això permetria als populars dissimular una eventual debacle, però té pinta de no ser més que un globus sonda i un missatge de cara a la galeria, perquè ni Ciutadans ni el PSC s'ho plantegen.