El Govern i el PP ressusciten el secessionisme lingüístic al País Valencià

En la política de desgast que el PP ha posat en marxa per laminar l’acció del Govern progressista de la Generalitat Valenciana, la llengua autòctona és una de les seves puntes de llança. «¿Per què s’està en contra del valencià? Això és el que ha d’explicar el Govern d’Espanya». Així s’expressava fa uns dies el president Ximo Puig. I és que els populars, davant la seva minoria al Parlament autonòmic, han traslladat el camp de batalla als jutjats i hi han implicat activament el Govern central, que no ha tingut cap problema per ressuscitar el secessionisme lingüístic.

La Delegació del Govern al País Valencià va anunciar a finals del mes de juliol un recurs contenciós administratiu contra el decret autonòmic que regula els usos institucionals i administratius de les llengües oficials a l’entendre que hi pot haver articles «contraris a la llei». S’hi especificava que, entre els punts «qüestionables», hi ha el que preveu que l’autonomia es relacioni en valencià amb les «comunitats autònomes pertanyents al mateix àmbit lingüístic».

Des de la delegació s’apuntava que «sembla evident que perquè aquestes comunicacions des del País Valencià poguessin anar redactades en valencià haurien de ser adreçades a comunitats amb la mateixa llengua cooficial, situació que, evidentment, no és possible, al ser el valencià una llengua cooficial únicament al País Valencià». És a dir, rebutjava que el Consell s’adrecés a Catalunya i les Balears en valencià a l’entendre que no és el mateix que el català.

UNA CARTA POLÍTICA / Durant dècades, els populars valencians van fer del secessionisme lingüístic una de les seves grans cartes polítiques, però el conflicte va començar a decaure quan l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) va emetre l’any 2005 un dictamen que confirmava que el valencià formava part d’un sistema lingüístic comú amb la llengua pròpia de Catalunya i les Balears. L’AVL, l’autoritat de la qual va ser reconeguda a l’Estatut, es va crear amb el PPCV al Govern autonòmic i la seva majoria parlamentària li va permetre nomenar la majoria d’acadèmics, que van tombar les tesis del blaverisme. «Exigim al Govern central que deixi de jugar a la pseudofilologia barata», va subratllar recentment el síndic de Compromís a les Corts Fran Ferri.

L’ESCOLA, UN ALTRE GRAN FRONT / Aquest recurs no és l’únic front obert amb la llengua com a arma llancívola. La Diputació d’Alacant, en mans del PP, ha aconseguit amb el seu recurs la paralització cautelar del decret de plurilingüisme escolar. La constatació que els alumnes acabaven els seus estudis amb un domini total del castellà però molt menor del valencià i de l’anglès va portar la conselleria a establir sis models de lliure elecció per als centres, en els quals el pes d’aquestes dues últimes llengües creixia de manera paral·lela. Com més hores en valencià, més hores en anglès.

El fet que els alumnes dels models avançats tinguessin una certificació automàtica en aquests idiomes davant els dels models bàsics, en què el castellà té més pes, va ser, a més a més, l’argument del Tribunal Superior de Justícia del País Valencià (TSJCV) per a l’anul·lació, el 27 de juliol, de la disposició que així ho establia, després d’una denúncia presentada pel sindicat CSIF.

La sala quarta del tribunal autonòmic va afirmar al mateix temps que si la Generalitat «estimés l’existència d’un dèficit» en la normalització de la llengua pròpia «s’hauria d’atorgar al valencià un tracte diferenciat sobre el castellà en una proporció raonable». Hores més tard, no obstant, la mateixa sala va assegurar que el Consell no havia complert la suspensió i va ordenar retornar a la situació anterior a la seva publicació. És a dir, al decret del PP, que s’ha apuntat un punt a costa de tornar a polititzar i ara judicialitzar la llengua.

La portaveu del PP a les Corts, Beatriz Gascó, va arribar a acusar la vicepresidenta Mònica Oltra de seguir «els mateixos passos» que el president català, Carles Puigdemont, «burlant la justícia», després que la dirigent de Compromís demanés «tranquil·litat» a les famílies perquè els nens començaran el curs, va dir, «amb total normalitat».

I hi ha més fronts per decidir. Per exemple, els populars van presentar un recurs pendent de sentència contra l’acord de l’Ajuntament de València que va aprovar la denominació exclusiva de la ciutat en la llengua pròpia.

Un calador minvat però desitjable

Els diferents processos electorals de principis de la dècada dels 90 van deixar clar que al País Valencià, especialment a la província de València i a la capital, existia un important calador de vots que es movia principalment per oposició a Catalunya i que tenia en el secessionisme lingüístic una de les seves bases. Els vuit regidors que va obtenir la Unió Valenciana de Vicente González Lizondo a l’ajuntament del cap i casal l’any 1991, gràcies als seus més de 80.000 vots, van ser clau per donar l’alcaldia a Rita Barberá, que amb prou feines en va obtenir 15.000 més.

Notícies relacionades

Puigdemont exigeix a Sánchez revertir "l’espoli fiscal" si vol el seu suport

El PSC planteja ajudes iguals per a les famílies monoparentals i nombroses

En la seva versió autonòmica vabn ser gairebé 200.000, encara que els que realment van ser decisius van ser els 166.000 del 1995, ja que van donar la presidència de la Generalitat a Eduardo Zaplana. Llavors el PP ja havia iniciat una lenta però constant absorció de les figures més destacades d’aquest moviment. A la seva dreta ja només va quedar el Grup d’Acció Valencianista, alguns membres del qual van ser detinguts i condemnats per accions violentes.

POR DE CIUTADANS / Agitant el fantasma dels Països Catalans, el PP es va endur el gruix d’aquests vots, però després de la seva debacle electoral, a l’inici d’aquesta legislatura, va témer que aquest aparentment minvat però encara desitjable calador es pogués transvasar a Ciutadans. La batalla entre l’ala més progressista i la més regionalista del partit d’Albert Rivera es va decidir a favor d’aquesta última facció, que té el seu nucli dur al grup municipal de la capital. La reacció per part dels populars ha sigut ràpida i ha tornat a posar l’anticatalanisme al centre de la seva política. I això inclou revifar un secessionisme lingüístic que estava moribund.