Passos perduts... i ballats

Llegeixo que el Saló dels Passos Perduts del Congrés de Diputats ha tornat a ser l’escenari principal de la commemoració del 39è aniversari de la Constitució. Ho trobo molt interessant, això dels passos perduts. Desconec l’origen d’aquesta denominació. ¿És que en aquell espai es perden els passos que es fan per fer propostes, per discutir temes, per intentar arribar a acords? Confesso que ho ignoro. 

Confesso, també, que no em sembla gaire discret que el Saló dels Passos Perduts serveixi per instal·lar-hi una capella ardent de l’expresident del Congrés dels Diputats. Ja sé que una capella és un espai evidentment respectable, l’espai on sovint es fan homenatges als difunts. Però, potser, s’hauria de canviar el nom de la sala.

¿Qui es va inventar això del Saló dels Passos Perduts? ¿Algú va perdre el pas repetidament en aquest espai? És possible que alguna autoritat anés massa de pressa a imposar un criteri i alguns polítics o càrrecs públics veiessin que havien perdut el pas, i fins i tot havien ensopegat a l’hora de voler i poder manifestar la seva oposició. Massa lents, havien perdut el pas.

Notícies relacionades

¿Què ofereix Salvador Illa?

A reflexionar... si podem

En tots els moments de la vida és important no perdre el pas. Si el perdem ens exposem a quedar enrere, perquè hi ha uns astuts especialistes a adonar-se que les passes que fem i que ens han portat endavant han patit una petita ensopegada. Un pas és el moviment que fem quan caminem, alçant i avançant un peu fins a tornar-lo a posar a terra. L’experiència ens diu que és temerari voler avançar si no tenim un peu a terra.

La prudent tradició catalana ha aconsellat sempre fer les coses pas a pas. Però el món actual ens estimula a superar allò que ja és per buscar un èxit més gran en allò que serà. Hi ha moltes menes de passos, com el militar, però a mi, francament, m’agraden els passos de ball. Sobretot els que enlairen els balladors. ¡Com he admirat –i envejat– Fred Astaire!