Anàlisi

¿Xoc de trens?

Ja no té sentit parlar del 'problema català'. La patètica incapacitat d'afrontar la qüestió catalana està fent més i més gran el 'problema espanyol'. Passi el que passi, l'Estat ja ha perdut

2
Es llegeix en minuts
jjubierre39981788 ple parlamenr convocatoria referendum  foto ferran sendra170906214841

jjubierre39981788 ple parlamenr convocatoria referendum foto ferran sendra170906214841 / FERRAN SENDRA

Hi ha dues òptiques analítiques per a interpretar el conflicte entre el sobiranisme i els poders d’Estat. La més habitual tendeix a valorar els fets partint de les conseqüències i no de les causes. És la que situa el xoc de trens en la formalització parlamentària d’una legalitat catalana sobirana. Però crec que és més correcte situar el xoc de trens real set anys enrere. Hi ha dues imatges que concentren un altíssim valor informatiu: Alfonso Guerra explicant que s’havien «cepillado” l’Estatut ja en comissió, i la de destacats membres del TC fumant a La Maestranza dies abans de completar el buidatge competencial definitiu. El pacte constitucional es va trencar a Catalunya l’any 2010. Fou trencat unilateralment pels poders de l'Estat amb ostentosa celebració de les elits polítiques i mediàtiques espanyoles. El constitucionalista Javier Pérez Royo, gens sospitós d’independentista, ho ha explicat de forma molt pedagògica. Des d’aquell colossal xoc de trens s’ha produït una bifurcació de vies emocional i política entre la societat catalana i la política espanyola. I no estic parlant de sentiments identitaris. En aquesta bifurcació de vies emocional el sistema mediàtic radicat a Madrid ha jugat un paper separador determinant. Però explicar això demanaria un article específic prou llarg.

Notícies relacionades

El xoc del 2010 expressava una contradicció irresoluble: la política espanyola no està disposada a reconèixer el fet nacional català i la societat catalana necessita eines d’autogovern nacional efectives per afrontar els reptes de la globalització. De manera que, o es produïa una rectificació profunda de la política espanyola amb relació a Catalunya, o la política catalana acabaria formalitzant actes de sobirania concebuts com a irreversibles. Ja hem arribat a aquest punt. Cap sorpresa, era qüestió de temps. Com ja va passar a finals del franquisme, en aquests darrers set anys l’Estat espanyol ha perdut presència, legitimitat i autoritat a Catalunya. Pel gruix de la població els poders d’Estat són com una pesant motxilla que fa nosa. Aquest fet és decisiu.

I a partir d’ara què? La variable més important està en la relació entre la intensitat de la repressió que pugui aplicar l’Estat i el nivell de participació en el referèndum de l'1-O. Caldrà seguir atentament els fets. Però, passi el que passi, l’Estat ja ha perdut. En un context democràtic com el nostre, les batalles polítiques només es guanyen o s’empaten fent política. I el bloc dinàstic que domina la política espanyola s’ha negat a fer política. Segurament, perquè per fer política amb majúscules cal partir de la realitat. I en el cas que ens ocupa, això significa partir del reconeixement del fet nacional català. Ni més, ni menys. Per això no té sentit parlar del “problema català”. La patètica incapacitat d’afrontar la qüestió catalana està fent més i més gran el “problema espanyol”. La revolta democràtica catalana està posant al descobert la crisi sistèmica del règim democràtic de la Segona Restauració borbònica. Definitivament, la qüestió catalana ja no es un tema intern espanyol.