«Jo vaig jugar amb avantatge perquè havia superat un càncer»
L'esclerosi múltiple n'ha fet un atleta. Ha transformat l'obstacle en repte. Haver superat abans un càncer l'ajuda.
L'estiu del 2013, Enric Herrera (la Seu d'Urgell, 1972) tornava de practicar submarinisme a Tailàndia quan va notar que amb la mà dreta no era capaç de sostenir ni una llauna de refresc. Li patinava dels dits. Havia perdut la sensibilitat a la mà. Va recordar que algú li havia advertit que si tocava el corall amb la mà se li podien adormir els dits. Així que, a l'arribar a casa, a Torrefarrera, va anar al CAP i, efectivament, tenia fins i tot restes de corall en un dit que l'hi van extreure. Però l'endemà es va sentir pitjor. Tenia tot el braç adormit. Diverses proves van acabar confirmant que patia esclerosi múltiple.
-¿Com es va sentir al rebre la notícia?
-Primer em vaig espantar. Però jo jugava amb avantatge. Havia superat un càncer, i aquesta altra malaltia em va ensenyar el que avui és el meu lema: no et preguntis mai per què, és una pèrdua absurda d'energia. I, encara que em sentia com en un bosc, nu, sense defensa, quatre mesos esperant la medicació per a la meva esclerosi, vaig optar per ser positiu.
-¿Ho va fer per vostè o pels seus?
-Bé, jo no suporto la compassió, i no volia que ningú al meu costat patís. Però sobretot ho vaig fer perquè sé que el 80% de la curació és el positivisme. Quan no hi ha gaires altres armes, la ment és la més forta.
-¿Com s'aplica el positivisme?
-És tan senzill com no pensar res més que en bones notícies, i deixar de costat els perquès. La meva fortalesa és no pensar en la part negativa, no em dona la gana fer-ho, i ser molt tossut hi ajuda, i és bo. Tant en el càncer com en l'esclerosi, jo pensava: m'alegro que m'hagi arribat en un moment en què ja es coneixen bons tractaments.
-¿Què més hi va posar de la seva part?
-Exercici físic. Jo llavors no estava en forma. Ni cuidava la meva alimentació, ni feia esport. Però vaig canviar el xip. Vaig començar a caminar i, caminant, em vaig preguntar: ¿i per què no córrer? I em vaig buscar com a preparador físic l'exatleta olímpic Jackson Quiñonez, perquè volia optimitzar el meu esforç.
-Si l'esclerosi múltiple comporta cansament, ¿per què aspirar a convertir-se en atleta just en aquest context particular?
-Perquè necessitava un objectiu, un repte per obligar-me. Així que em vaig comprar unes malles i unes sabatilles i em vaig proposar participar en una carrera de deu quilòmetres. I, una vegada la vaig fer, em vaig preguntar ¿per què no una marató?
-I es va allistar a la de Barcelona. ¿Ho seguia fent per vostè o pels seus?
-Una marató és un repte prou notori perquè -pensava- si algú sap de la meva malaltia em deixi de preguntar com estic sempre que ens trobem. Quan la gent et pregunta sobre la malaltia te la recorda. I després del càncer jo ja ho havia decidit: fora càncer i fora persones tòxiques en la meva vida.
-Però ha d'entendre que fins i tot els que més l'estimen li preguntin com es troba.
-La meva mare i la meva dona són dos puntals en la meva vida, i elles són les que més m'han ajudat en certa manera. Cuidar-me és el millor regal que els podré fer sempre per agrair-los-ho. La cara de felicitat de la meva dona quan vaig acabar la marató de Barcelona pagava tot el meu cansament.
-¿Com l'han ajudat aquestes dones?
-La meva dona ni m'ha exigit, ni ha sentit llàstima de mi. I no m'ha deixat caure.
-¿I la seva mare?
-Quan tenia tres anys, va néixer el meu germà Xavi, amb Síndrome de Down, i tant la meva mare com el meu pare van ser exemplars en la normalització d'això, pioners i valents. Davant les meves dues malalties, jo el que he fet és replicar la seva actitud.
Notícies relacionades-¿Té un nou repte en ment?
-La marató de Boston.
