Anar al contingut

Moncho: "No em deslligaré mai de la música"

El cantant tanca la seva carrera discogràfica amb 'Mis queridos boleros' després que un problema de salut li causés la pèrdua d'una de les seves cordes vocals

Jordi Bianciotto

zentauroepp40889109 icult moncho foto xavier torres bacchetta180102210941

Xavier Torres-Bacchetta

Ramon Calabuch, Moncho, ha llançat el que anuncia com a últim disc de la seva trajectòria, Mis queridos boleros, que va gravar abans de perdre una corda vocal a conseqüència d’un problema de salut. Els seus amics i companys de professió li retran homenatge en un sonat concert que acollirà l’Auditori del Fòrum el 23 de març que ve i en el qual actuaran Joan Manuel Serrat i molts altres artistes per confirmar.

–Va començar a cantar boleros als 14 anys. ¿Què hi va veure, en aquest gènere?
–Doncs m’ho he preguntat 40.000 vegades i no ho sé dir. Una vegada vaig veure Lorenzo González a la plaça del Diamant i em va impactar aquell senyor mulat vestit de blanc. El vaig tornar a veure en un altre local, el Rigat. A la primera fila hi havia una senyora asseguda i es va treure les calces i les hi va llançar. I jo em vaig dir: «¡Vull ser cantant i viure d’això!».

–A vostè, ¿algú li va ensenyar a cantar?
–No, jo vaig anar a un mestre i em va aconsellar que em dediqués a una altra cosa. «No en tens ni idea». Als 16 anys em vaig treure el carnet d’artista: un senyor et feia cantar una cançó i, segons com anava, deia «¡el següent!» A mi em va deixar acabar la cançó. «Estàs aprovat». Vaig aconseguir el meu primer contracte a l’orquestra de Ramón Evaristo, a la plaça del Raspall.

–¿Com creu que va aprendre a imprimir la seva personalitat en una cançó?
–El bolero s’ha d’interpretar, s’ha de saber dir. Estàs explicant una història d’amor i desamor, identificant-te amb una cosa que a tu també t’ha passat, perquè tots passem pel mateix lloc: o deixem o som deixats.

–¿Desconcertava la gent sent un gitano que cantava boleros?
–Sí, això va ser difícil. La gent no es creia que un gitano pogués cantar boleros. Per això, per a mi, el súmmum va ser que em cridessin de Cuba. Jo cantava com els cubans: jugant amb el ritme, endarrerint, avançant… Un bolero quadrat no diu res. Els anys 70 vaig anar a Cuba, al Festival de Varadero, amb Serrat, Aute i Ana Belén, i després moltes més vegades. Però no pagaven ni un duro, i al final els vaig dir: «Senyors, jo visc en un país capitalista en el qual s’han de pagar les factures».

–Manzanero va compondre per a vostè Llévatela.
–Bé, em va dir que l’havia compost per a mi expressament, però entre cometes…

–¿No el va creure?
–A veure, ell l’havia cantat i fins i tot gravat abans. Però ja està bé. Per a mi va ser un honor que me la cedís dient-me que era expressament per a mi, encara que no fos del tot veritat. L’admirava molt.

–Serrat sí que li va donar una cançó inèdita, Massa per mi.
–Sí, aquesta sí, i puc dir que soc l’únic artista que ho ha aconseguit. I vaig tenir la sort que al meu primer disc en català, Paraules d’amor, em va donar el seu assessorament desinteressat.

–Va gravar una cançó amb Alejandro Sanz, Me vestí de silencio.
–Ell es va prestar a la col·laboració, però després sembla que la seva discogràfica no li va permetre publicar-la. Sempre m’ha fet dubtar: Alejandro era Déu i a la discogràfica feien el que ell deia. Se la va guardar i al cap d’un parell d’anys la va publicar al disc Rarezas. Alejandro és genial com a músic, encara que jo de qui realment era amic era del seu pare, de Los Tres de la Bahía.

–I arribem al seu nou disc, Mis queridos boleros. ¿L’últim?
–Sí, perquè serà molt difícil fer-ne un altre amb una sola corda vocal. Jo puc fer una petita col·laboració o cantar una cançó o dues, i a l’estudi es poden fer meravelles, però, a veure, no puc fer concerts.

–Doncs per la Mercè el vam veure bé quan va sortir a cantar a l’espectacle Rumberos, pugin a l’escenari.
–Va sortir bé perquè era una cosa curteta, però jo ja no em veig cantant. I per altra banda, les televisions volen que hi vagis, i a mi això sempre m’ha agradat fer-ho en directe, perquè mai canto igual i en playback soc el pitjor del món.

–Això de la corda vocal no es va arribar a explicar bé. ¿Què va passar?
–Tres dies després d’actuar al Palau em van ingressar per una baixada de defenses: em va sortir un herpes zòster a l’orella, vaig tenir una pneumònia aguda i una infecció per foncs a la boca i la tràquea. I no se sap com, el nervi de la corda vocal esquerra va quedar atrofiat i irrecuperable. Quan em van dir que no podria cantar mai més em va caure el món a sobre. Va ser un cop molt fort. Ho vaig haver d’acceptar.

–Aquest disc el va gravar abans, l’octubre del 2010.
–Sí, un disc acústic, molt jazzístic, aprofitant uns músics cubans que coneixia d’allà i que passaven per Barcelona en les seves gires, com Changuito i José Luis Cortés, El Tosco. La majoria de les cançons feia anys que les interpretava als concerts, però no les havia gravat mai.

–Els seus amics de la professió, començant per Serrat, li preparen un homenatge al Fòrum.
–Sí, jo sempre he dit que soc un dels cantants preferits dels cantants. Però encara que hagi sigut un pencaire de la cançó, m’han quedat 637 euros al mes de pensió. Això és molt dur. El reconeixement dels artistes ja el tinc, però això serà un homenatge solidari: es fa senzillament per recollir diners.

–I per acomiadar-se del públic.
–És clar, per dir-los: fins aquí hem arribat. Això no vol dir que si algú em demana una col·laboració la pugui fer encantat de la vida. No em deslligaré mai de la música.

Temes: Concerts Música

0 Comentaris
cargando