Anar al contingut

ENTREVISTA

Little Steven: "Vull alliberar la gent de la tensió política"

El guitarrista de l'E Street Band presenta a Razzmatazz el seu primer disc en solitari en 18 anys, 'Soulfire', acompanyat pel seu grup, The Disciples of Soul

Jordi Bianciotto

zentauroepp39233508 barcelona 08 07 2017 festival cruilla concierto de little 171206181205

FERRAN SENDRA

Feia 18 anys que Steve Van Zandt, Little Steven, guitarrista de l’E Street Band de Bruce Springsteen, no publicava un disc sota el seu nom, i Soulfire, llançat la primavera passada, el mostra cara a cara amb les seves essències. Després de passar l’estiu passat pel Cruïlla BCN, actua avui a la sala Razzmatazz (a les nou del vespre), acompanyat per la nova versió de la seva banda, The Disciples of Soul.

–¿Què el va fer decidir-se a tornar a gravar pel seu compte?
–No estava planejat, però l’estiu del 2016 jo havia de participar en la festa de 80è aniversari de Bill Wyman, a Londres, i un promotor d’allà em va dir: «Aquesta mateixa setmana munto un festival de blues, ¿per què no vens a tocar?». I, bé, va ser una bonica sorpresa retrobar-me amb la meva antiga música. Crec que aquest material té un valor en el món modern: avui ningú sona així. Vaig gravar el disc molt ràpid i és per això que vaig decidir centrar-lo en versions, de mi mateix i d’una altra gent. M’ho vaig prendre com una oportunitat per presentar-me de nou davant del públic i per anar a les meves arrels, al soul, el doo-wop, el blues… Aquesta és la història, amic.

–¿Diria que el disc és el reflex d’una identitat sonora de New Jersey?
–Sí, del so que vam crear amb Southside Johnny and The Asbury Jukes, allà on el rock es troba amb el soul, amb metalls per un costat i també guitarres. Llavors era una combinació nova i crec que segueix sent bastant original. 

–Aquells primers àlbums de Southside Johnny, que vostè va produir, són clau en aquesta història, potser en particular el primer, I don’t want to go home, de 1976, amb col·laboradors com Ronnie Spector, Lee Dorsey, Clarence Clemons... ¿Com recorda aquella gravació?
–Va ser un disc molt important, va ser el meu debut com a productor. Novament, en aquell treball es tractava de capturar les nostres arrels, i ho vam fer traient Ronnie Spector del retir, i Lee Dorsey, i aquell esperit el vam mantenir en el següent treball (This time it’s for real, 1977), en què vam reformar The Coasters, i The Drifters, i The Satins… Sempre teníem molt present que havíem de rendir homenatges a aquells herois i dir a la gent que seguien en forma.

–¿Diria que Bruce Springsteen va exercir una influència en els seus primers discos en solitari, a principis dels anys 80, o potser l’efecte va ser mutu?
–Tots dos vam créixer a la mateixa zona en la mateixa època i teníem les mateixes influències. És difícil d’explicar, perquè Bruce i jo podem tocar cada un l’estil de l’altre, però bàsicament l’E Street Band és una banda de rock i el que jo faig és més aviat soul. Sí que hi va haver una gira de l’E Street Band amb metalls (Tunnel of love express tour, 1988), però la banda consisteix en set músics, mentre que la meva és més gran, fins a 16, amb metalls, coristes… Encara que les arrels són les mateixes: el mateix gòspel, el mateix soul…

–¿Com veu ara els seus primers treballs, Man without women (1982) i Voice of America (1984)?
–Cada un és diferent, cosa que no va ser gaire intel·ligent al seu dia si es tractava de construir una carrera. No obstant, jo estava llavors completament obsessionat amb la política i la primera cosa que em sortia eren les lletres, mentre que la música era com una banda sonora. Però estic orgullós d’aquells discos. Diria que ara el so del grup tendeix a recuperar el del primer.

–¿I ja ha deixat d’estar obsessionat amb la política?
–Bé (riu), als anys 80 sentia que necessitava denunciar moltes coses que estaven passant entre bastidors, ja fos sobre el meu país o sobre qüestions com Sud-àfrica. Però ara és molt obvi el que està passant. Jo ja no he d’explicar a ningú qui és Donald Trump, ¡ell s’explica per si mateix! Així que ara tant el meu disc com els meus concerts van de música, simplement. El que vull és alliberar la gent de la tensió política.

–En els seus concerts interpreta I am a patriot, una cançó seva que Jackson Browne va adaptar i en què defensa la idea de comunitat més enllà de ser d’esquerres o de dretes.
–Sí, reflecteix el missatge del concert, que no va de partits ni de política: va de ressaltar les coses que ens uneixen, de curar, d’unir la gent i donar-li energia per enfortir la seva vida en una època en què el món està boig, cada dia una mica més. Reforçant la noció d’un espai compartit, de la solidaritat…

–En les últimes setmanes ha inclòs en els seus repertoris una cançó de Tom Petty, Even the losers.
–Estic obrint els concerts amb aquesta cançó com una forma de mantenir viva la seva memòria. He sentit molt de prop la seva pèrdua, érem amics, em va agafar totalment per sorpresa. Considero que va ser un artista que no va aconseguir tota l’atenció que es mereixia. Aquesta cançó és la meva favorita. Això és tot.

--Tenim Bruce a Broadway fins al juny del 2018, ¿hi ha plans de tornar a treballar amb ell?
–No ho sé, tot això ara mateix està en l’aire. Ja veurem quant temps vol seguir amb aquests recitals en solitari. Jo espero que a partir de l’any que ve, cada estiu, es pugui veure en directe o bé Little Steven & The Disciples of Soul o Bruce Springsteen & The E Street Band, l’un o l’altre. També espero fer una altra sèrie de televisió després del final de Lilyhammer.

–Després del concert del mes dejuliol passat al festival Cruïlla BCN, ¿què els espera als seus seguidors a Razzmatazz?
–Els festivals són divertits, però les sales et permeten comunicar-te amb un públic que està al cent per cent per tu. Serà un concert més personal, amb un altre tipus de comunicació. 

Temes: Concerts Música

0 Comentaris
cargando